Search Results for ‘big data’

La personalització de l’aprenentatge

Recentment he llegit un article de Barbara Bray al voltant del tema de la personalització de l’aprenentatge que trobo especialment encertat. Posa el dit a la nafra al plantejar que la personalització de l’aprenentatge no es pot reduir a la millora dels dissenys dels currículums acadèmics, o a la introducció de la tecnologia. Es tracta de transformar el sistema, un sistema que fracassa. Es tracta de transformar el rol del professorat i dels alumnes. Es tracta de posar l’èmfasi en que els estudiants aprenguin, en produir canvis positius en les seves vides.

La investigació planteja quatre grans àmbits d’actuació des d’on generar l’impacte necessari per avançar en la personalització de l’aprenentatge: Generar una cultura de l’aprenentatge; crear entorns d’aprenentatge; l’aprofundiment de l’aprenentatge, i, finalment, la necessitat d’establir aliances per a l’educació.

Per a generar una cultura de l’aprenentatge cal:

a. Disposar d’un sistema de creences. És la condició de possibilitat d’impulsar qualsevol canvi a l’escola, el propòsit.. Modificar les inèrcies i el statu quo actual dels diferents agents no es possible sense fer cap moviment en direcció a un sistema de creences compartit com a base del canvi.

b. Avaluació per competències. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats

c. Escoles que aprenen i fan xarxa. Els professors també són estudiants, cal garantir el suport i acompanyament necessaris per a dur a terme el canvi del seu rol, dels seus nous mecanismes autosuficients d’aprenentatge.

Els entorns d’aprenentatge es caracteritzen per:

d. La seva flexibilitat i connectivitat. Els espais d’aprenentatge han de ser concebuts i dissenyats per donar als estudiants les màximes opcions d’aprenentatge

e. La barreja d’edats i professors. Com diu Ken Robinson, per què hem d’agrupar als nois i noies per “data de fabricació”? En un sistema basat en competències ens podem trobar edats barrejades, o en més d’un professor per aula atenent a diferents nivells i col·laborant plegats.

Aprofundir en l’aprenentatge passa per:

f. La utilització de metodologies d’aprenentatge basat en projectes on els estudiants desenvolupen la seva capacitat de treballar en equip, la creativitat i les habilitats comunicatives en un aprenentatge relacionat directament amb el món real.

g. Gamificar l’aprenentatge. El joc és una forma natural d’aprendre que dóna suport a la creativitat i la imaginació.

h. Avaluar l’aprenentatge. Investigar com es produeix l’aprenentatge i fer un seguiment personalitzat. D’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos. La màxima personalització de l’aprenentage possible.

Calen aliances en educació:

i. Construir relacions entre els estudiants i el professorat. Mantenir converses aspiracionales fent explícita la preocupació del professorat per l’aprenentatge i futur dels seus alumnes.

j. Assessors i tutors. Tant per estudiants com per professors; es tracta de garantir el suport i reflexió suficients en relació als seus plans d’aprenentatge personals.

k. L’entorn. Les escoles no poden actuar de forma aïllada, han d’establir relacions amb la resta d’institucions i entitats educatives del territori on s’inscriuen i del que formen part els estudiants i les seves vides.

Tendències en servei als clients

El focus client ha estat una constant en la reflexió de les entrades del blog, avui farem un recull de les recents tendències en servei als clients:

1. La experiència del client com a focus. Cal garantir la experiència del client des de totes les posicions de la organització, caldrà invertir en formar, capacitar, donar suport, millorar l’anàlisi de les dades,.. El client és al centre de la teva organització?

2. El client és multicanal. Al 2105 es calculen més de dos mil milions de telèfons intel·ligents connectats. La interacció amb text amb els clients mitjançant les diferents xarxes socials sembla ser una preferència clau que algunes empreses ja han començat a explotar aprofitant serveis al núvol per millorar la qualitat del seu servei i fer el correcte en relació a les expectatives dels clients.

3. Saber com fer quelcom quan ho necessito. Les empreses ja comencen a tenir moltes dades dels seus clients i de l’ús que fan dels seus productes i serveis, els sensors i l’internet de les coses han obert un nou escenari. Quan no sabem com fer una cosa concreta anem a Google a buscar-ho, si un amic ens demana com fer quelcom, també anem a Google a fer la cerca i li enviem l’enllaç. Necessitem tenir un accés fàcil als continguts. Els departaments de màrqueting han de treballar per garantir al presència de guies, tutorials, entrevistes, materials,… a les xarxes socials, especialment a Youtube. I, evidentment, pensant en els diferents formats finals: tabletes, telèfons intel·ligents, ordinadors,…

4. Ull amb l’autoservei. Segons una enquesta de Forrester l’autoservei web es la via més utilitzada de servei al client, per sobre del canal telefònic. No tots els clients busquen una connexió emocional amb la nostra empresa o organització, sovint només necessiten resoldre un problema concret. Cal garantir que les tecnologies d’autoservei siguin eficients (automatització, xat predictiu,…) i cal garantir que sigui molt fàcil per al client interactuar amb persones de la nostra organització si així ho desitja.

5. Eines de suport i gestió socialmedia. És un deure tenir incorporat dins el màrqueting les polítiques i solucions socialmedia que garanteixin als clients experiències socials convincents. Les noves solucions SaaS permeten resoldre a costos molt ajustats les necessitats de mobilitat, actualitzacions, maquinari necessari, explotació i anàlisi de dades, suport i formació dels agents comercials,…

Us recomano fer un cop d’ull a aquest document on Tony Hsieh, CEO de Zappos, explica les 7 claus de la seva companyia per aconseguir un excel.lent servei d’atenció al client.

Millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge

Un recent estudi realitzat a la Universitat de Durham ha investigat com millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, per fer-ho han donat resposta a tres interrogants: Què és el que fa gran a un ensenyament? Quins marcs o eines de treball ens podrien ajudar? Com podríem amb tot això garantir un millor aprenentatge?.

Per respondre a la primera pregunta en relació a què és el que fa gran a un ensenyament necessitem establir què entenem com a “gran”. Un gran ensenyament es aquell que condueix a la millora de l’estudiant, resulta eficaç per al seu rendiment i progrés. L’anàlisi detalla sis components per un gran ensenyament:

Domini i coneixement del contingut. Els millors mestres i professors tenen un coneixement profund de les seves matèries, si el coneixement del professorat està per sota d’un determinat nivell resulta un impediment significatiu per l’aprenentatge dels estudiants. El professorat ha de dominar el contingut i la manera com els estudiants el pensen i el comprenen per tal d’identificar els errors i trobar noves formes d’explicació.
Qualitat de l’ensenyament. Les pràctiques, les avaluacions, els treballs previs i la revisió valorada dels mateixos, la gestió del temps per a garantir prou pràctiques i estudi,.. són elements clau de qualitat que tenen un impacte directe en els resultats dels estudiants.
La gestió del clima/emocions a l’aula. La relació i interacció entre el professorat i els estudiants i entre els estudiants és una demanda constant. Les accions encaminades a reforçar la autoestima i l’èxit dels esforços ajudaran més que la valoració de les insuficiències.
La gestió de l’aula. L’ús eficient del temps, la coordinació de recursos i espais, l’establiment de regles clares,… són rellevants per maximitzar l’aprenentatge.
Les creences i models del professorat. El professorat adopta unes determinades pràctiques particulars segons la seva cosmovisió de l’aprenentatge i selecciona un rol determinat com a ensenyant i un altre per l’estudiant. Què és més important? Que el professorat ensenyi o que l’alumnat aprengui? Cada cosmovisió donarà diferents posicions.

Captura de pantalla 2014-11-05 a les 19.12.10

eficàcia de 10 tècniques d’aprenentatge. Dunlosky 2013

Comportament professional. Els comportaments exhibits pel professorat també impacten en el resultat dels estudiants. La reflexió pedagògica i didàctica, la col·laboració i el treball d’equip amb l’equip de professors, el suport a d’altres col·legues professionals, l’enllaç de comunicació amb els pares… són elements molt rellevants.

La segona pregunta que ens fèiem més a dalt volia donar resposta als marcs i eines de treball necessaris per millorar la qualitat de la docència i el procés d’ensenyament-aprenentatge, les vies de resposta passen per:

Observacions a l’aula per part de companys i col·legues professionals. L’èxit de les observacions s’ha de circumscriure en un procés formatiu emmarcat com a una eina de desenvolupament. La observació serà eficaç en la mesura que sigui un exercici de col·laboració entre iguals.
Models que avaluïn els guanys en el rendiment dels estudiants. Medir correctament, sense arbitrarietat, curs rere curs, evitant desviacions subjectives… No és tasca fàcil, el bigdata aplicat a l’educació pot ser una bona solució.

La tercera qüestió posava el focus en com millorar l’aprenentatge. La millora continua i el feedback necessari per retrolimentar al professorat és més sostingut i probable quan:

El focus es manté clarament en la millora dels resultats dels estudiants.
El feedback es clar i es vincula a l’assoliment de reptes concrets.
L’atenció està en l’aprenentatge més que a una persona concreta o en comparació a d’altres.
Fomenta en el professorat la necessitat de la formació continua.
La retroalimentació està intervinguda i gestionada per un mentor que ajuda al professorat en un ambient de confiança i suport.
L’ambient d’aprenentatge professional i de suport a la innovació es promogut i liderat des de la institució educativa.

4 tendències TIC edu a implementar

Les institucions educatives, universitàries i no universitàries, que vulguin ser presents en aquest sector han i hauran d’anar incorporant aquestes noves tecnologies en les seves metodologies de treball educatiu i de sistemes de gestió. La tecnologia ja ha canviat la manera com els estudiants aprenen i comparteixen informació i coneixements. Els telèfons i les seves apps, l’ofimàtica i les eines de producció multimèdia, els arxius al núvol, la gammificació de la experiència… els ha fet més eficients i proactius, viuen envoltats de tecnologia. 4 Tendències TIC edu a implementar son:

Apps. Disposar al telèfon mòbil d’un conjunt d’apps que permetin als diferents agents del sistema educatiu interactuar i gaudir d’informació i serveis de tot tipus és ja quelcom imprescindible.

Les aplicacions mòbils ja són eines indispensables per a l’aprenentatge, suposen la manera més convenient d’interactuar al llarg de tota la cadena de valor del sector: captació, matriculació, docència, avaluació, fidelització, alumni… I per a produir les diferents operacions acadèmiques i de gestió amb la màxima eficàcia i eficiència.

Anàlisi de dades. Es tracta de com l’anàlisi de dades pot donar suport als educadors per tal que aquests puguin desenvolupar programes educatius el màxim d’ajustats a les necessitats dels estudiants. El bigdata ens pot aportar informació sobre milers d’estudiants d’un mateix curs o d’un sol alumne en els diferents moments del seu procés d’aprenentatge. De fet, podria reunir dades de centenars d’escoles per proporcionar-nos una perspectiva global de l’educació.

Utilitzant eines bigdata seria possible detectar les respostes errònies en les avaluacions i oferir opcions i itineraris d’aprenentatge personalitzat a tots els estudiants que haguessin fallat la mateixa pregunta; o oferir feedback al professorat per a modificar els continguts en funció de la experiència dels alumnes… El bigdata també pot servir per donar sentit i connectar l’àmplia varietat de situacions, pot connectar punts d’informació entre estudiants d’orígens i circumstàncies diferents i estudiar la correlació entre el rendiment de l’educació i el medi on es desenvolupa l’estudiant.

3D Printing. La forma més ràpida i rendible de construir peces i prototips ja és a l’abast de tothom, sense sorolls i amb un manteniment fàcil i senzill.

Gamificació. El joc com a eina d’aprenentatge ja ha demostrat la seva eficàcia, permet als estudiants millorar el seu pensament crític, a resoldre problemes en equip, a col·laborar i comunicar. Ara és el moment dels jocs de realitat alternativa (ARG) i dels jocs multi jugador massius en línia (MMOG) aplicats a l’educació. Podeu trobar exemples aquí i aquí.

Les aules del segle XXI

L’impacte de la digitalització i d’internet al sistema educatiu és revolucionari i imparable. La orientació cap a la diversitat, el treball col·laboratiu, i l’aprenentatge autònom són els nous vectors força. El terreny de joc d’aquests són les aules del segle XXI

A les aules del segle XXI el centre és l’estudiant, com aprèn.

A les aules del segle XXI el professor no és el savi, en un mentor que guia als estudiants per a que descobreixin les diferents possibilitats i estableixin raonaments

A les aules del segle XXI es requereixen noves habilitats i competències per als educadors i per als alumnes

M’esgarrifo quan escolto dir a determinats gurus que no cal ensenyar continguts, que tots caduquen i que es poden trobar tots fàcilment a la wikipedia, que el que cal es centrar-se en les habilitats digitals, en la emprenedoria i en la capacitat d’adaptar-se i aprendre constantment,… Mitges veritats, massa “líquid” i relatiu tot plegat. El conjunt d’assignatures STEM (ciència, tecnologia, enginyeries i matemàtiques) semblen centrar els esforços mentre que les humanitats cada cop tenen menys presència.

Però a les aules del segle XXI els continguts són importants i encara s’han d’ensenyar i d’aprendre, formalment es construiran com una barreja d’habilitats i coneixements en:

Alfabetització digital: la capacitat d’editar, llegir i escriure en espais físics i en entorns digitals. Això inclou àrees tradicionals com la gramàtica, la retòrica, el procés d’escriptura, l’oralitat, les llengües clàssiques…

Reconeixement i recerca de patrons i models: descobrir com i per què els patrons emergeixen per tot arreu: a la gramàtica, a la literatura, les matemàtiques, la música, els estudis socials,… la capacitat d’identificar, avaluar i sintetitzar idees i punts de vista diferents

Sistemes, tot està fet de sistemes i, aquests de peces. Totes les àrees de contingut tradicionals són, per definició, sistemes.

Disseny. El pensament creatiu i crític com a eix de tot i aplicable a totes les àrees de contingut.

Ciutadania. Interdependència i vertebració comunitària. Metodologies com l’aprenentatge servei digital són un bon exemple d’aplicació a qualsevol àrea de contingut.

Bigdata. Les dades jugaran un paper clau a l’educació. Podem aprendre a reconèixer i utilitzar informació en formes tradicionals i en formes digitals.

Filosofia. El Pensament a partir de les idees tradicionals a les àrees de contingut com l’ètica, la literatura, la poesia, les arts, les humanitats… D’estudiants interessats en trobar les respostes correctes a estudiants que intenten pensar sobre el sentit de les preguntes i de les respostes i de la seva relació i impacte en la realitat o en qualsevol àmbit en el que estiguin treballant.

atenció i motivació a les aules

Atenció i motivació a les aules, un repte que preocupa a tots els professionals de l’educacio que conec. Com incrementar-les? el post d’avui és un recull d’idees per aconseguir-ho.

Ens convé distingir la motivació extrínseca – ens involucrem en quelcom per tal d’aconseguir un premi o evitar un càstig -, de la intrínseca – ens involucrem en quelcom perquè trobem una satisfacció directa en la cosa en sí mateixa, sentim un impuls directe per dur a terme una determinada activitat per la bondat i o bellesa de la mateixa -, és aquest darrer tipus de motivació el que ens interessa. Un conjunt d’idees per incrementar la motivació intrínseca dels alumnes podria passar per:

Crear un propòsit comú que orienti l’aula, un propòsit que configuri un relat de sentit
Compartir la pròpia experiència amb els alumnes i descobrir les passions de cada alumne
Aprofitar els motivadors que ja tenen els alumnes (esports, jocs, ús de xarxes socials, videojocs,…)
Generar un clima que afavoreixi la creativitat
Co-crear amb l’alumne l’experiència d’aprenentatge deixant opcions de tria als alumnes en relació a les tasques a fer, la manera com fer-les, i qui i com les avalua
Despertar la curiositat en una matèria determinada, abordar matèries no subjectes a qualificacions
Eliminar recompenses externes (evitar la motivació extrínseca)
Proposar reptes per trobar noves solucions a vells problemes
Establir fites als reptes, objectius a assolir en un temps determinat
Organitzar grups de treball capaços d’aprendre a treballar en equip
Generar activitats que requereixin un ampli ventall d’habilitats per a que els alumnes puguin escollir
Disposar de sistemes d’avaluació continua que permetin als alumnes tenir control de la seva evolució
Vincular l’aula a l’entorn, desenvolupar serveis i activitats connectats amb la comunitat

Captar l’atenció és l’altre gran repte, en un món digitalitzat s’imposa l’economia de l’atenció, la nostra capacitat de processar informació és limitada, quanta més informació hi ha, mes pobre és la nostra atenció. Tot és una miscel·lània.

La falta d’atenció és un denominador comú; les estratègies clàssiques d’ensenyament i aprenentatge, els continguts, les metodologies poc creatives,… encara amplifiquen el problema. Per intentar capgirar aquesta situació, aquí va un recull d’idees per captar l’atenció a les aules:

Connectar per videoconferència amb aules d’altres escoles del món que estiguin tractant les mateixes matèries per descobrir com ho fan i poder contrastar i debatre
Portar convidats a l’aula, que expliquin la seva experiència i coneixements i responguin les preguntes dels alumnes
Teatralitzar lliçons, que les representin. Per exemple qualsevol de les tragèdies gregues. Poden llegir els diferents personatges i la resta de l’aula pot fer la veu dels cors
Gamificar les experiències d’aprenentatge
La sorpresa funciona. Planificar una sortida o visita excitant i interessant
Portar a l’aula algun objecte que puguin observar, tocar, ensumar… que activi els seus sentits... potser una obra d’art, una escultura,…
Escoltar i veure plegats quelcom rar, únic i estrany per a tots… una gravació, un clip,…
Canviar l’orde i disposició de l’aula en funció de la novetat de les lliçons i materials
Crear la cançó i la dansa de l’aula, produir i enregistrar el procés i el resultat. Fer difusió a la xarxa, compartir-ho.
Introduir la tecnologia a l’aula, que portin els seus propis dispositius, que desenvolupin les seves habilitats digitals

Set obstacles per a la innovació a les escoles

L’equip de Digital Promise , en unes recents jornades de treball amb agents del sector educatiu ha identificat set obstacles per a la innovació a les escoles.

1) Obstacles que impedeixen que el sistema educatiu estigui basat en les competències. Per fer front a aquest problema proposen:

Crear i posar a disposició de les escoles recursos educatius basats en competències, com per exemple: rúbriques, millors pràctiques, eines d’investigació…
Crear una solució tècnica (aplicació tic) per al seguiment flexible de les competències i crèdits acadèmics.

2) Dificultats de lideratge i empoderament del professionals de l’educació per a fer efectius els canvis. Les solucions a aquest problema passarien per:

Crear un marc de desenvolupament professional des d’on acompanyar als professionals amb diferents recursos

3) La resistència cultural al canvi, i més al canvi de base tecnològica. Les propostes de solució inclouen:

Identificar líders empresarials i crear associacions escola-empresa
Identificar noves formes de compartir innovacions i millors pràctiques d’experts en TIC amb els agents del sector.

4) Manca de flexibilitat pressupostària per fer front a la sostenibilitat i escalabilitat de les innovacions. Cal ser molts creatius en aquest apartat:

Construir relacions i aliances de servei que generin nous ingressos o incentius per a les empreses a col·laborar en les innovacions educatives
Cercar millor preus i costos trobant solucions més creatives
Lideratge valent per prendre riscos i donar suport als canvis necessaris per poder finançar la innovació

5) Desenvolupament de la carrera professional dels educadors per a que siguin capaços de dur a terme experiències d’aprenentatge personalitzades i efectives amb els seus estudiants. Cal:

Dur a terme un benchmarking amb altres sector i identificar bones pràctiques a incorporar al món de l’educació
Crear una comunitat de professors des d’on poder accedir a ajuda en tot moment
Crear carreres personalitzades de dessenvolupament per a cada professor
Generar aliances universitat-escola i recorreguts de certificació pràctics i alternatius als rígids models actuals.

6) Manca de procediments estàndards per mesurar , seleccionar i controlar el contingut digital. La solució a aquest problema inclou:

La creació d’un “mercat” o base de dades compartida per ajudar als educadors a identificar, avaluar i crear continguts digitals
Involucrar als estudiants en l’avaluació dels continguts digitals
Fer proves pilot amb diferents conjunts d’escoles per avaluar continguts, sistemes d’avaluació i d’emmagatzematge dels diferents continguts digitals

7) Els mètodes d’ensenyament actual no compromenten suficientment als estudiants per a que es facin responsables del seu propi procés d’aprenentatge. La resposta per crear una cultura d’aprenentage pot passar per:

Aprofitar Internet per crear eines i recursos que ofereixin estratègies innovadores per involucrar els estudiants
Grups de treball dins les escoles per avançar en l’autèntic aprenentatge, per a construir una visió compartida en relació a l’aprenentatge
Suport al professorat per entendre i practicar noves estratègies d’aprenentatge

l’educació com a servei

Podríem establir un paral·lelisme entre la indústria del software corporatiu i el sector universitari per arribar a induir el proper naixement de l’educació com a servei.

No fa pas gaire temps que la compra, personalització, implementació, manteniment i actualització eren els principals conceptes facturadors de les grans companyies de venda de solucions informàtiques per a la gestió de les empreses. Una gran negoci que s’ha esfumat en gran part. El cloud compunting i el software as a service (SaaS) han canviat les regles de joc, ara el nou facturador és el lloguer d’us per usuari i mes, i no es ven el paquet sencer sinó només els components que el client necessita i quan ho necessita. L’educació com a servei tindrà el mateix impacte, (EaaS, Education as a Service).

Carreres universitàries, màsters, postgraus, doctorats, post doctorats…. paquets grans, cars, llargs, on els clients paguen per tot des de l’inici independentment del que necessitin… té pinta d’evolucionar cap a una oferta d’educació com a servei a mida, no?

Les preferències dels potencials clients; l’aparició i evolució dels mooc; la innovació de les ofertes de formació des del món de la empresa – professionals, amb reconegut know-how d’un sector, verticals, pràctiques, certificades, incrustades en el mercat -, obligaran a les universitats a evolucionar cap a sistemes d’educació com a servei.

Això no passarà de cop, és qüestió de pocs anys que els clients potencials exigeixin ofertes més a mida respecte als seus gaps de coneixement i les demandes laborals i respecte del temps necessari per adquirir nou coneixement i retornar al mercat laboral.

La estratègia del sector universitari passa per redefinir el seu model de negoci:

A qui serveix
Quin valor afegeix
Qui genera els ingressos
Com genera el seu ecosistema de clients i com s’ho fa per fidelitzarlos
Com innovar constantment en el desenvolupament de productes i serveis educatius: en l’educació com a servei l’experiència d’aprenentatge és cor del model de negoci, l’anàlisi de dades serà clau
Com mantenir el client al centre de totes les decissions: Orientar-se a client, als seus resultats, acompanyar i guiar als clients per connectar los amb el mercat i els seus ocupadors
Com decidir: Repensar les estructures de govern i de lideratge per millorar en eficiència i eficàcia.

El sector va reaccionar tard i malament al naixement de l’e-learning (l’aparició de la UOC es produeix en gran part perquè el sector no la veia com una amenaça, senzillament no creia que fos possible), ara actúa a la defensiva amb els mooc,… En el proper futur les universitats guanyadores seran les que puguin (podran?) dur a terme aquests passos, la resta es veurà relegada o desapareixerà.

Però tot plegat és una inducció, és a dir, un intent d’afegir coneixement nou per al debat del futur de les universitats.

onze idees per a la innovació i el management educatiu i quatre per a la captació de recursos

En altres posts ja hem parlat de la necessitat d’enfortir la innovació i el management educatiu, d’utilitzar eines, tècniques i recursos de gestió d’organitzacions per millorar l’eficàcia, l’eficiència de les institucions educatives. Ara abordem onze idees per a la innovació i el management educatiu i quatre per a la captació de recursos.

En Brian Solis ha compilat un conjunt de trets recurrents que caracteritzen les organitzacions més innovadores i exitoses, i que de ben segur poden tenir un correlat com a idees per a la innovació i el management educatiu:

Articular una visió inspiradora. No es pot moure una institució en cap direcció sense disposar d’una visió motivadora i articulada.
Crear un equip d’innovació. L’equip de gestió de la innovació és el responsable de planificar i implementar els canvis en la organització, facilitant el creixement i fomentant un ambient creatiu.
Promoure la mentorització inversa. Connectar els educadors més joves amb els més antics i experimentats, fomentat l’enteniment i la mútua empatia per generar col·laboració entre les generacions dispars dels membres de l’equip.
Optimitzar la presa de decisions. Es tracta d’evitar al màxim l’estrangulament de la creativitat. Cal avaluar les rutes per a que les idees puguin aflorar i ser considerades, desenvolupades i expandides a tota la organització
Invertir en les persones i els processos. Invertir en la formació de l’equip i en el mapeig dels processos és clau per a generar un entorn col·laboratiu i creatiu.
Aplicar les TIC com a element facilitador. Les TIC al servei de la visió, com a un instrument al servei del propòsit de la organització dels seus objectius.
Incentivar les idees i el risc. Aplaudir i reconèixer les actituds valentes, les idees sovint són valentes i viuen en ecosistemes fràgils. Cal recompensar el risc d’atrevir-se a pensar diferent i atacar frontalment la por al càstig o al ridícul.
Desenvolupar el pensament creatiu i la col·laboració. Cal donar temps i espai adhoc setmanal per aprendre i desaprendre alguna cosa o desenvolupar algun nou concepte, ja sigui dons la feina o fora, en xarxa, utilitzant eines de col·laboració. Es tracta de reunir persones que comparteixin passions i interessos comuns dotant-los d’espai i temps.
Premiar les contribucions. Cal reconèixer explícita i formalment les persones que van més enllà, que assumeixen riscos. Són el model a seguir.
Assaig/error. La por al fracàs contribueix a l’aversió al risc; fracassar no ha de portar connotacions negatives, es tracta de detectar els errors, corregir i seguir endavant. S’ha de fugir de les rutines. Comunicar els èxits i els fracassos és la única manera d’aprendre com a organització.
Gestió responsable. Rendir comptes és fonamental, la direcció també es mesurada per la seva capacitat de cultivar idees, d’estimular la imaginació, de fomentar la col·laboració. No és gens fàcil construir i mantenir una organització; els administradors han de respondre per com es promouen les idees cap a la pràctica en programes concrets; els líders, lideren. Però tots dos rendeixen comptes.

L’altra punt dèbil per excel·lència és la captació de recursos, les institucions educatives no estan ben finançades, necessiten aprendre a captar recursos, i en un món digital poden inspirar-se en les tècniques del màrqueting digital d’acord amb els següents passos:

Crear la comunitat de defensors del propòsit. Els experts en màrqueting coneixen la importància dels prescriptors i defensors d’una marca determinada. Amplien l’abast i generen forts corrents de viralitat a fent boca-orella. Una institució educativa pot obtenir els mateixos beneficis, en paral·lel a la recerca constant de fonts de subvenció cal començar a crear proactivament una comunitat d’entusiasmats amb el propòsit de la institució. Aquesta comunitat – motor de la campanya- es pot categoritzar en tres segments diferenciats:

a. Promotors. Persones que compartiran la campanya de captació de fons a través del correu electrònic i les xarxes socials. Son els altaveus.
b. Recaptadors. Persones que demanaran donacions a amics i familiars en nom nostre
c. Donants. Els que es comprometen a donar fons.

Enfoc narratiu. Explicar el relat de la nostra institució i el seu propòsit és clau, impulsa la comunicació i el màrqueting per a la captació de fons. Cal explicar una història convincent, explicant els serveis que ofereix la institució i el seu impacte. Les històries donen context i significat a les dades, permeten connectar emocionalment amb la institució.
Mesurar. Cal implementar eines de tracking per optimitzar els resultats i veure quines accions i canals funcionen millor: mails, presència a facebook, el propi site i la plana de campanya, els nivells de donació,…
Captar audiència. La creació d’una comunitat és un procés llarg. Disposem d’un públic d’accés directe i d’un altre amb el que volem connectar per ampliar la nostra audiència. Podem identificar perfils influenciadors – perfils socials i de mitjans amb gran audiència, líders de comunitats,.. – per captar la seva atenció cap a la nostra causa i incrementar així el nostre nombre de seguidors.

Què és el màrqueting de les emocions?

Ens agrada pensar que la nostra raó determina la nostra voluntat a actuar d’una manera o d’altre (el que Kant anomenava “voluntat santa”), però són les emocions les que ens determinen amb més força, i això ho saben els departaments de màrqueting; de fet, és això el que explica la seva existència i el seu treball envers els clients, el màrqueting de les emocions i les experiències d’usuari.

Les estratègies més senzilles i clàssiques que han utilitzat per captar la nostra atenció i aconseguir que parléssim dels seus productes i serveis han girat entorn a:

La personalització, fer-nos sentir especials i valorats.
L’efecte sorpresa, donar-nos quelcom que no esperàvem i que identifiquem com un benefici, a Pepehone ho saben.
Sobre-servint, res com una excepcional atenció al client per a que no oblidem mai l’experiència.

Però la digitalització ho ha sofisticat tot una mica més, ara els departaments de màrqueting necessiten tenir en compte un bon grapat de noves tendències per captar i retenir clients:

La internet de les coses, la roba, el rellotge, els electrodomèstics… tot parlarà amb nosaltres i amb la nostra Visa.
Xarxes socials molt verticals i especialitzades.
Xarxes socials efímeres xarxes socials amb missatges xifrats que s’autodestrueixen.
Bigdata, la integració de grans quantitats de dades, tant en temps real com en diferit, per trobar noves idees de producte, de servei,… en funció dels nostres comportaments i preferències. Amb eines d’anàlisi predictiu ens enviaran les compres abans de que les fem

Hiper-segmentació, la publicitat arribarà a nosaltres allà on siguem, adaptada al context, i pensada només per a nosaltres en qualsevol canal possible.

La tecnologia jugarà un paper central, però la connexió emocional amb la marca és l’element decisiu, la experiència d’usuari és el vector que ha de conduir la tecnologia.

Les marques han de deixar clar el seu propòsit i com volen tractar als seus clients i els clients han de poder veure de forma clara la coherència entre el propòsit de la empresa i la seva experiència d’usuari amb ella.
Les marques han de generar el seu ecosistema, han de tractar holísticament als seus clients, tots els punts de contacte del client amb la empresa han de ser dissenyats en funció de la seva experiència, de la seva connexió emocional amb nosaltres. Cal un lideratge alineat de tot el procés.
La comunicació de les marques amb els clients necessita d’un relat impregnat d’emocions i d’autenticitat i coherència amb el propòsit de les mateixes.
Viralitat i boca-orella són claus, la competició per a capturar l’atenció dels clients creix exponencialment. Ser útil pels clients i centrar-nos en ajudar-los i donar-los allò que a ells els interessa, i no tant en allò que nosaltres els hi volem dir.

El coneixement científic clàssic reconeix sis emocions: felicitat, sorpresa, espant, disgust, tristor, enuig. Però recents investigacions les redueixen a quatre: felicitat, tristor, espant/sorpresa, enuig/disgust. Robert Plutchik als anys 80’ va proposar la existència de vuit emocions bàsiques, que a partir de les seves oposades i d’altres secundàries conformaven el següent mapa:

La publicitat que ens involucra emocionalment funciona millor. Funciona el doble de millor que amb una pura aproximació racional. Si bé realitzar una campanya amb un fet diferencial clau és més fàcil que crear anuncis que involucrin les emocions dels clients.

Les grans marques poden construir més fàcilment polítiques de Branding emocional; les més petites, per poder competir, hauran de crear campanyes que combinin arguments i emocions encara que demostrin menys eficàcia, ja que necessiten que el seu producte s’identifiqui d’una manera clara.

Quan compartim quelcom a les xarxes socials, estem compartint molt més que l’objecte en sí mateix (vídeo, foto, text, àudio,..), estem compartint les emocions que ens ha generat.

Older Entries Newer Entries

ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.