Venim d’uns plantejaments de màrqueting on es tractava d’interrompre (bombardeig per saturació) a la audiència per captar la seva atenció; l’arribada d’Internet ha canviat les regles d’aquest joc. Per contrast a aquest tipus de màrqueting d’interrupció, va aparèixer el d’atracció, es tractava d’atreure als potencials clients mitjançant informació útil i rellevant. Aquesta darrera metodologia te l’inconvenient del cost de la generació de continguts (de qualitat s’entén) i que, per generar vendes, esperar no sempre es la millor de les estratègies possibles.
Arribats a aquest punt, i amb l’ajuda del “big data” tractat en el post anterior, sembla que una bona opció poden ser les estratègies de push molt ben segmentades i personalitzades. Hem de ser capaços de construir diferents tipus de missatge en els diferents moments d’una campanya, i d’adaptar-los formalment a les regles de joc de cada plataforma, ja sigui text, audio, video, jocs, ús de determinades aplicacions, processos de gammificació…
Cada cop hi han més i més dispositius connectats a Internet, al 2017 es calculen 8.400 milions d’objectes connectats. Molts d’aquests dispositius es troben al món de l’educació. L’internet de les coses a l’educació afectarà a estudiants, educadors, docents, gestors, pares,…
L’internet de les coses a l’educació pot enfortir la participació i vinculació dels estudiants. Portàtils, tauletes digitals, telèfons, pissarres interactives són cada cop més habituals. Conec escoles que fan un ús intensiu del transport escolar, si els autocars estiguessin connectats a Internet, els estudiants podrien gaudir de l’accés wifi i aprofitar el temps d’anada i tornada per fer tasques o disposar d’eines d’aprenentatge virtual.
L’internet de les coses a l’educació pot introduir innovació a les aules. L’ús de dispositius digitals juntament amb l’anàlisi de les dades obtingudes, pot ser de gran utilitat per a educadors i docents en relació a la personalització de l’aprenentatge, i per tant, en l’increment de l’interès per part dels estudiants. Connectar docents i estudiants permet que el procés d’aprenentatge no depengui ni de la coincidència en l’espai, ni necessàriament en el temps.
L’internet de les coses a l’educació com a canal de comunicació i participació amb les famílies. Si els autocars dels que abans parlàvem estiguessin connectats, els pares podrien conèixer exactament (notificació push) quan portar o recollir als fills de les parades respectives. Com a canal de comunicació i localització incrementa la percepció de seguretat per part dels pares.
L’internet de les coses a l’educació redueix costos i estalvia energia. La domotització de les escoles: control d’accessos, climatització, il·luminació, neteja i manteniment, alarmes i seguretat, rec de zones verdes, control d’ocupació d’espais, control i seguiment de materials i equipaments en préstec,… L’internet de les coses a l’educació ha començat per l’aula, però arribarà a tota la escola, la seva gestió i direcció, i a tota la comunitat educativa.
L’internet de les coses a l’educació és una força disruptiva. Les forces disruptives destrueixen o potencien els avantatges competitius. Les podem veure venir, el que és més difícil és calcular l’abast del seu impacte en l’estratègia que seguim, però el que és segur es que necessitem entendre com incorporar-les per ser sostenibles. Ens cal a més no confondre les forces disruptives amb la innovació, no són el mateix. Totes les forces disruptives són innovadores, per no tota innovació es una disrupció.
L’estratègia és la promesa que fem de lliurar un determinat valor: és a dir, les coses que fem i farem per als nostres clients i usuaris que ningú altre pot fer com nosaltres. La relació entre estratègia i execució és crítica, depèn d’un munt de decisions que anem prenent cada dia des de tots els racons de l’organització.
La formulació de la proposta de valor, la coherència amb la marca i les capacitats distintives de l’organització (processos, tecnologia, relacions de l’equip, estructures organitzatives,…) són la clau per una bona execució de l’estratègia. La consultora PwC ha desenvolupat un conjunt principis d’acció per assegurar el binomi estratègia i execució:
Aprofitar les pròpies fortaleses. Hi ha quelcom que fem millor que ningú? Doncs aquí tenim un bon punt de partida. Cal fer un inventari de les fortaleses, trobar exemples on haguem destacat i esbrinar què i com ho vam fer possible per expandir l’acció.
Objectius ambiciosos. Cal establir una ambició poderosa, no només financera, sinó de millora del món a través de la creació de valor. Establir grans metes mobilitza els equips i els guia en una determinada direcció, els compromet per fer quelcom rellevant i transcendent.
“Bilingüisme”. Competència en gestionar alhora estratègia i execució, parlar en termes de junta directiva i de planta de producció. Dominar els aspectes tècnics i operatius i al mateix temps tenir la capacitat de veure la indústria on operem. Es necessària una certa familiarització amb els detalls tècnics i operatius per prendre decisions d’alt nivell.
Rol estratègic de cadascú. Els equips, en la seva tasca diària, prenen decisions que afecten a l’estratègia, si no participen de la mateixa amb un rol clar, l’estratègia no arribarà als clients. No es possible arribar als nivells de compromís desitjats sense entendre com cada lloc de treball marca la diferència i participa de l’estratègia general de la organització.
Alineació. Cal configurar les estructures organitzatives, el disseny jeràrquic, les capacitats de decisió, les avaluacions, els incentius,… perquè reforcin la identitat de la organització, és a dir, la seva proposta de valor i capacitats principals. Si les estructures no són compatibles amb la estratègia, llavors cal considerar la seva eliminació o canvi.
Interacció funcional. Com més forta sigui la interacció creuada de les diferents estructures funcionals i més es recolzi en la cultura de la organització, més efectiva serà la promoció i desenvolupament de l’estratègia. Permetre que les diferents àrees funcionals operin de forma independent disminueix la capacitat general; els especialistes operatius han d’estar en sintonia amb la direcció general i la direcció estratègica i no atrapats en cicles de competència interna amb altres departaments. Millor organitzar-se amb equips multifuncionals amb un cap clar i acceptat.
Digitalització. Cal incorporar el fenomen de la digitalització a la estratègia de les empreses i organitzacions, al seu model de negoci, als seus processos. El que determinarà que les empreses puguin crear o perdre valor passarà per la seva capacitat i cultura digital, pel pas del lideratge analògic al lideratge digital. Tot funciona diferent, el vector digital explica i fa créixer la producció continua d’idees i coneixements. Tot va a gran velocitat, la interacció amb els clients és immediata; l’acció comercial i l’atenció al client ja són una mateixa cosa; l’anàlisi de les dades obre nous camps d’acció. Es fa necessari passar del lideratge analògic al lideratge digital.
Simplicitat i complexitat. Quan més gran es fa una organització més complexa es fa l’execució de l’estratègia: diferents clients volen diferents solucions, es compliquen les relacions entre els processos,… la incoherència, la complexitat, els increments de costos i la burocràcia apareixen primer com amenaces i s’acaben convertint en debilitats. Cal cercar constantment la major simplicitat possible, però selectivament. Si l’estratègia està alineada amb les nostres capacitats podrem veure amb claredat les operacions de la cadena de valor i aplicar simplicitat de forma focalitzada (per exemple, reduint el nombre de proveïdors, o millorant els nivells de servei i integració de les nostres operacions amb el grup de clients més importants.)
Cadena de valor i xarxes de valor. En el passat les empreses van resoldre l’accés al coneixement de client amb la integració vertical de les operacions. Avui la digitalització ha canviat l’escenari, en un entorn informàtic basat en el núvol, ja no es necessària la integració vertical completa. Podem aconseguir els mateixos resultats participant de plataformes de tercers.
– Els canvis tecnològics i la digitalització han introduït un nou escenari; ara és més fàcil que els costos d’organització superin els informacionals i de transacció, avui tot gira al voltant del client.
– L’economia semàntica acaba de néixer, encara no tenim prou coneixements i experiència per valorar totes les seves capacitats i possible evolució, però si que podem senyalar alguns elements que comencen a tenir un fort impacte: bigdata, internet de les coses, co-creació,… Cada cop més el disseny és el producte, i és un producte que serà dissenyat a les xarxes de valor.
Cultura col·lectiva. Per a l’execució de l’estratègia és imprescindible una cultura organitzativa fluida i oberta. Els estrategues poden entendre el que funciona o no funciona perquè estan en contacte amb els especialistes funcionals, i aquest dominen el que han de fer i entenen per què és important per a l’estratègia de l’empresa. Es genera un clima de confiança.
En paraules de Burke: “Cap grup pot actuar amb eficàcia si els manca el concert, cap grup pot actuar amb concert si els manca la confiança, cap grup pot actuar amb confiança sinó es troba vinculat per opinions comunes, afectes comuns, interessos comuns”.
Com podem construir experiències memorables per als nostres clients i usuaris? Què és el que fa que una experiència sigui memorable? Per donar resposta a aquests interrogants necessitem retro alimentar-nos amb cada punt d’interacció i dissenyar i gestionar cada punt de contacte amb ells establint un llistat de rellevància de les seves experiències, el criteri d’ordenació de les mateixes ha de ser la intensitat de l’emoció que ha sentit el client.
Aquesta tasca de retro alimentació necessita ser executada immediatament després de cada interacció per tal de captar el màxim de dades fiables possibles, quan més temps passi menys valor tindran les dades, tendim a oblidar-nos dels detalls i acabem omplint els buits de contingut inferint les parts que oblidem.
El que afecta la nostra relació amb els clients són les parts que recorden de les seves interaccions amb nosaltres, aquestes parts que recorden són la clau per fidelitzar als clients i reforçar la promesa de la nostra marca. És el record de la experiència, no la experiència en sí mateixa, la que afecta al comportament futur dels clients.
Les experiències memorables necessiten de connexions emocionals, un impacte en els sentits (l’olor dels cotxes nous, desempaquetar una joia o un smartphone,..), un relat amb sentit. Les emocions donen sentit a les experiències, les omplen de significat i les fan més rellevants per nosaltres, i per tant, més memorables. Això s’aplica especialment a les experiències negatives, les decepcions emocionals són més fàcils de recordar.
La relació amb els clients i usuaris no es deixa reduir a la simple suma de les interaccions i experiències, l’índex d’impacte emocional marca la diferència. L’impacte emocional és més important que la qualitat percebuda pel client o el seu nivell de satisfacció en aquell moment. La força de la relació amb els clients i usuaris està directament relacionada amb el vincle emocional.
Fa uns dies he hagut de canviar la caldera de casa, l’empresa instal·ladora va resultar força eficaç en un primer moment, quinze dies després i varies trucades infructuoses per resoldre alguns acabats han destruït el primer vincle que em van generar (seguretat en el manteniment) , no han dissenyat el servei ni s’han preocupat per cuidar a un nou client.
Les empreses i organitzacions necessiten mesurar, seguir, dissenyar i gestionar l’experiència i dimensió emocional del client. Cal captar els comentaris dels clients i activar alertes per garantir bones experiències i anar afinant els processos de treball interns.
Cada client o usuari és únic, amb les seves necessitats, limitacions i preferències. Personalitzar la experiència que els volem oferir passa per ser capaços d’atendre’ls a nivell personal (obtenint dades personals i de comportament) i comprendre les seves preferències individuals (l’artesania en les relacions no es deixa escalar, i per tant encareix molt els costos). El bigdata i la IoT poden ajudar a resoldre aquests problemes, ja ho estan fent, tots hem rebut ofertes personalitzades d’Amazon, per exemple.
En el món digital és fàcil recollir gran quantitat de dades sobre el comportament dels consumidors: què busquen, què compren, per on naveguen, quina música i pel·lícules els agraden, quan temps i des d’on es connecten, on han estat, quins amics tenen,… En el món digital també és més fàcil oferir experiències úniques, les opcions de personalització del software són impossibles de traslladar al món físic. La transformació digital ja és un imperatiu si volem personalitzar i generar experiències memorables en el client i usuari. La fusió de dades de comportament digital amb les dades del món físic captades per la multitud de sensors de la IoT combinada amb l’AR (realitat augmentada) generarà un grau de personalització de ciència-ficció.
El temps juga a favor de la personalització, és a dir, de l’enfocament a client i a les seves necessitats i preferències per oferir experiències memorables com a estratègia central de negoci.
Hi ha una nova tendència, Internet de les coses a la indústria. Es tracta de l’ús de la – IoT – en les tecnologies i operacions de fabricació.
Un recent informe d’OReilly descriu els fonaments d’aquesta nova tendència i anticipa l’impacte d’aquesta nova revolució de la fabricació en l’economia mundial a mig termini. La Internet de les coses a la indústria promet cicles de producció més curts, predicció en els canvis en el consum, optimització de les cadenes de subministrament, re-disseny ràpid de la producció.
La Internet de les coses combina el treball de les persones, les dades al núvol i les màquines intel·ligents per millorar la productivitat, l’eficiència i les operacions.
Es pot millorar l’eficiència en el consum de combustible mitjançant el bigdata i la introducció de millors tècniques de producció; el manteniment predictiu ajudarà a identificar problemes en els equips i instal·lacions reduint els costos de reparacions; millor atenció als pacients en el sector de la salut, les tecnologies permetran recopilar dades en temps real i realitzar anàlisis predictius millorant així la gestió de l’atenció i detectant anticipadament factors de risc; agricultura intel·ligent, millora dels cultius, de l’ús i distribució de l’aigua, dels fertilitzants,… milloraran el rendiment de les collites.
Les organitzacions necessiten preparar-se per a la revolució de la Internet de les coses a la indústria, tindrà un impacte directe en els equips d’operacions. Caldrà:
Crear i gestionar una infraestructura de la Internet de les coses a la indústria. Cal adquirir un nous conjunt de coneixements i habilitats i estar preparats.
Els departaments TIC han d’estar preparats per recol·lectar, analitzar i reaccionar a les dades de forma efectiva.
Les empreses necessitaran perfils de persones amb la capacitat de dissenyar, re-dissenyar i re-organitzar tots els processos amb un ritme i cicles de fabricació molt àgils.
Amb la Internet de les coses els diferents dispositius ja recopilen dades i les connecten a una font central per a ser analitzades i processades. Cada cop aquest recull de dades serà més intel·ligent i combinarà les diferents dades en informació i coneixement útil… El pas de dades a informació ens farà més ràpids i capaços de prendre millors decisions.
El “com” fem les coses amb els altres, els processos, també es veuran afectats, les diferents connexions i interrelacions seran millors i més rellevants perquè podrem garantir que la informació correcta arriba a la persona que la necessita quan la necessita i com la necessita.
La sostenibilitat i competitivitat de les empreses i organitzacions passarà per la capacitat dels seus equips per viure i treballar en aquest nou món híper-connectat de la Internet de les coses a la indústria.
Les dades són una eina excepcional per crear noves oportunitats per a cada estudiant al llarg del seu recorregut d’aprenentatge. Les dades ens permeten fer connexions i arribar a noves i millors idees que els diferents agents educatius han de posar a treballar al servei dels estudiants. Quan es proporciona informació sobre els estudiants d’una manera útil i oportuna, els educadors poden donar un suport a l’aprenentatge de l’estudiant de manera més eficaç.
Obtenir dades és crític, les dades no es redueixen a les avaluacions. Les dades són una bona eina per desenvolupar la personalització del procés d’aprenentatge, fins ara l’educació ha funcionat industrialment, en massa, a tots els nascuts el mateix any per igual en paquets aula. Cal passar d’un paradigma on les dades es redueixen a resultats d’avaluació a un altre que ens ajudi a implementar millores continues i personalitzades.
Hem d’obtenir dades de cada estudiant, de cada arquetip d’estudiant que identifiquem a les nostres escoles. Hem de ser capaços d’obtenir-la oportunament i processar-la per ajudar als que més ho necessitin:
Necessitem mesurar els elements rellevants. Cal disposar d’un pla clar sobre els que els estudiants necessiten assolir i obtenir dades per assegurar que tots hi arribin.
Necessitem poder usar les dades. Cal invertir en formar als educadors en la captació i processament de les dades per arribar a conclusions d’acció.
Necessitem guanyar-nos la confiança. La comunitat educativa ha d’entendre i acordar el que s’està fent amb les dades, qui ho fa i els seus usos.
Necessitem garantir l’accés a les dades garantint la protecció i privacitat, proporcionant a educadors i famílies les informacions necessàries.
La introducció de la tecnologia en l’educació obre la porta a la personalització de l’aprenentatge alhora que té fortes implicacions – bases de dades, aplicacions de tercers,..- per a la privacitat i seguretat de la informació dels estudiants que les polítiques educatives cal que garanteixin per fomentar la necessària confiança en l’ús de les dades dels estudiants.
La tecnologia i les dades, per si soles, no ens garanteixen automàticament arribar a un aprenentatge personalitzat. Cal capacitar als educadors a utilitzar i interpretar les dades i les tecnologies de noves maneres per tal d’obtenir una millor imatge de l’aprenentatge de cada estudiant i poder així adaptar millor la seva pràctica professional.
El que és segur es que parlar d’innovació a l’educació passa necessàriament per incorporar el l’estudi de les dades a les escoles com a recurs per:
Obtenir feedback. Des de la perspectiva de l’alumne que ha fallat una resposta i no sap exactament per què, el bigdata el pot ajudar a veure qui més ha fallat, quines altres persones han tingut la mateixa experiència i obtenir pistes i idees per fer-hi millor la propera vegada
Personalització. El bigdata ens ha de permetre personalitzar el disseny dels cursos i adaptar-los a les necessitats dels estudiants, especialment els online.
Seguiment. Podem analitzar el patró de comportament de cada alumne, quan consulta els materials, a quines hores, els intents de resolució d’un exercici, el temps de resposta, els recorreguts pels diferents materials… Ara ja és possible dur a terme una veritable avaluació continuada amb totes les garanties de la veritable identitat de l’alumne.
Motivació. Els mateixos estudiants veuran l’impacte positiu – personalització- d’introduir dades al sistema, la gammificació els ajuda.
Increment de l’eficiència. Ens pot ajudar a estalviar motes hores de temps i d’esforç a indicar-nos de forma personalitzada les millors estratègies d’aprenentatge en funció de les nostres capacitats, historial acadèmic i tenint en compte els resultats d’altres estudiants en diferents itineraris.
Col·laboració. Diferents departaments d’una escola poden incrementar el seu grau de col·laboració i generar processos interdisciplinaris d’aprenentatge.
Hem de preparar-nos per poder rebre una quantitat exponencial de dades i tenir en compte que cada cop més, estarem envoltats de noves solucions i aplicacions que aprofitaran la potencia del bigdata per ajustar les respostes i solucions de manera hiper personalitzada.
Amb un aprenentatge personalitzat podem identificar les necessitats úniques dels estudiants i fer-lis front optimitzant el procés d’aprendre dia a dia. Optar per un aprenentatge personalitzat passa per l’adaptació als punts forts de cada estudiant, a les seves necessitats i interessos, a què, com, quan i on vol aprendre, proporcionant la màxima flexibilitat i suports per assegurar el domini de les matèries i continguts.
El propòsit d’un aprenentatge personalitzat és fomentar la vinculació, participació i l’elecció en la seva educació. La diferenciació és clau en l’aprenentatge personalitzat, l’aproximació per part de l’educador és a mida, propera, un a un. Es produeix un canvi en la dinàmica educador-alumne; els educadors assumeixen nous rols: mentors, facilitadors. El fet de donar als estudiants la propietat del seu procés d’aprenentatge valorant els seus interessos i passions incrementa la seva motivació al sentir-se més valorats.
L’aprenentatge personalitzat es dona en tot moment i espai, l’escola no es redueix a l’aula. En tot lloc i moment es pot donar un aprenentatge que uneix experiències formals i no formals connectades tecnològicament. L’aprenentatge personalitzat és una aprenentatge connectat on els estudiants disposen d’una xarxa de connexions i un conjunt de recursos flexibles per capturar, distribuir i compartir els coneixements.
Podem distingir un conjunt d’elements que caracteritzen un model d’aprenentatge personalitzat:
L’ensenyament diferenciat
Plans individualitzats d’aprenentatge
Ritmes flexibles
Retroalimentació constant entre educador i estudiant, resolució de problemes
En tot lloc i moment (físic i virtual)
L’estudiant en el centre del model educatiu
Avaluacions basades en el rendiment, metodologies de projectes, de treball d’equip, gammificació de les activitats.
La personalització de l’aprenentatge no es pot reduir a la millora dels dissenys dels currículums acadèmics, o a la introducció de la tecnologia. Es tracta de transformar el sistema, un sistema que fracassa. Es tracta de transformar el rol del professorat i dels alumnes. Es tracta de posar l’èmfasi en que els estudiants aprenguin, en produir canvis positius en les seves vides.
Les organitzacions sempre han depès de les dades per comunicar-se amb els clients, per gestionar les operacions del negoci, les finances, els pagaments,… per definir la estratègia. Les organitzacions que han aconseguit obtenir les millors dades possibles han gaudit d’un avantatge competitiu oferint millors productes i serveis, a millors preus i condicions allà on eren necessaris i amb alta satisfacció dels seus clients I usuaris. Ara hi han més dades que mai al servei de la estratègia de les organitzacions per trobar noves i millors maneres de guanyar en eficàcia, eficiència i qualitat per competir en millors condicions.
L’anàlisi de les dades ens pot ajudar a reduir costos interns, però no es creix només a base de reduir costos, cal créixer i generar més ingressos i millors marges. En aquest sentit, la millora de la qualitat (no moltes, sinó les que necessitem) de les dades és clau, l’enfocament estratègic de l’anàlisi de les dades per tal de aconseguir dades addicionals, noves i més rellevants per nosaltres i per als nostres clients sembla el camí a seguir. Aquest camí te diferents aproximacions:
Proveïdors de continguts. Iniciatives que capten dades noves o dades que no havien estat capturades abans per tal de construir un negoci al voltant de les mateixes. Un exemple recent és Uber connectant persones amb necessitats complementàries. L’Internet de les coses obrirà pas a un nou món de negocis al voltant de les noves dades.
Infomediadors. Negocis que no estan enfocats a obtenir noves dades, sinó a intervenir (i obtenir un marge de benefici) en l’intercanvi ajudant a les persones a obtenir la informació que necessiten. Google és el paradigma d’aquest model, els seus ingressos per publicitat superen els de tots els diaris i revistes junts.
Informacionalitzar les dades existents. Construir noves dades que els clients necessiten a partir de les dades dels productes i serveis existents. Per exemple, guies turístiques a partir de les dades de geolocalització, el tracking de mercaderies,…
Un altre enfocament estratègic per competir en millors condicions és el que representa la innovació basada en dades, descobrir les relacions ocultes en les dades, determinar nous patrons, passar de petits i nous descobriments a noves idees força. Les companyies d’assegurances treballen per entendre millor els riscos, el botiguers miren de gestionar millor els seus estocs, els departaments de recursos humans localitzen talent,…
Sigui com sigui, el vector d’anàlisi de dades és present en tots els racons de les organitzacions, impregna la seva cultura. Obtenir-les és clau per al millor càlcul possible de la estratègia a seguir. Només quan ja hem calculat tot allò que podem és quan té sentit donar pas a la intuïció i a la imaginació per idear noves alternatives. L’èxit estratègic pot dependre de seguir aquest ordre, almenys això és el que succeeix en les partides d’escacs,.. i en la vida.
El darrer informe Horizon destaca sis importants tendències en tecnologia educativa per al 2015 que estant tenint un gran impacte en el món de l’educació:
1. La necessitat de desenvoluparcultures d’innovació. Tothom està d’acord en que la cultura d’una escola és quelcom molt important, però sovint és fàcilment oblidada per la pressió del dia a dia i la rutina de les operacions de gestió.
Crear un ambient on els professionals – professorat i gestors – es sentin valorats i compromesos és crític per a l’èxit d’una escola. Els increments de productivitat, de beneficis, de creixement, de més eficàcia i eficiència del professorat i millor rendiment dels estudiants estan directament vinculats amb el canvi cultural a les escoles. Algunes institucions educatives comencen a introduir metodologies importades del món de la empresa per desenvolupar poc a poc noves cultures d’innovació; altres ja han entrat en el món del BYOD.
2. Aliances i col·laboració entre institucions educatives. Els canvis demogràfics, la necessitat de fortes inversions, la connexió de la oferta educativa amb el món del treball, l’impacte digital,… Fan cada cop més necessari l’establiment d’aliances per fer front a tots aquests reptes amb majors garanties d’èxit; la tecnologia juga un paper catalitzador:
La tecnologia és un factor clau d’èxit, però necessita de fortes inversions. Els problemes pressupostaris i d’inversió de les escoles dificulten la seva capacitat per adquirir tecnologia. A més, el seu grau d’obsolescència es molt elevat, cal una renovació constant de maquinari i programari. Les aliances poden permetre l’obtenció de tecnologia de manera més assequible i sostenible.
Compartir dades i continguts. La tecnologia fa possible la compartició i edició de dades i de continguts. El bigdata a l’educació ens pot ajudar a entendre millor grans volums d’informació molt variable i a gran velocitat. En un post anterior ja vàrem abordar el bigdata des d’una perspectiva genèrica i de negoci, però també pot tenir un impacte directe a l’educació, per millorar i personalitzar els processos d’aprenentatge. El bigdata també pot servir per donar sentit i connectar l’àmplia varietat de situacions, pot connectar punts d’informació entre estudiants d’orígens i circumstàncies diferents i estudiar la correlació entre el rendiment de l’educació i el medi on es desenvolupa l’estudiant.
3. Mètriques i avaluacions. La tecnologia ajuda i permet la personalització de l’aprenentatge. Les dades juguen un paper clau en l’aprenentatge adaptatiu i en la millor comprensió de l’evolució dels estudiants. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats. La tecnologia permet una avaluació de l’aprenentatge de forma personalitzada i un salt des d’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos.
4. Recursos educatius oberts. A Internet podem trobar tot els continguts del món, mai podríem arribar a consumir tot el que hi ha. Avui es pugen setanta dues hores de nous vídeos a Youtube cada seixanta segons. Els ingredients ja hi són, els plans d’estudi es podrien construir a partir dels continguts seleccionats i aprovats pels mestres i d’altres experts i els estudiants obtindrien un univers més gran d’opcions a triar per assolir els requisits curriculars. Els cursos es podrien organitzar en funció del nivell de dificultat, metodologia d’aprenentatge, temàtica i d’altres atributs rellevants per optimitzar i personalitzar l’aprenentatge i la participació dels estudiants.
5. Increment de l’aprenentatge semi presencial, on i off line. La oferta de formació on line no para de créixer, és la més convenient per aquells que no es poden desplaçar, no tenen prou temps o no disposen a prop seu de la oferta formativa que necessiten. Però la formació semi presencial pot recollir el millor dels dos mons: els beneficis de la tecnologia i el contacte directe amb els mestres i les pràctiques de laboratori i empresa.
6. Nou disseny dels espais d’aprenentatge. Si tanquem els ulls i intentem imaginar-nos com seran les aules del futur, de ben segur que el primer que ens pot passar pel cap és un espai que no es construeix a partir de taules alineades front d’una pissarra. En una escola on s’imposarà el BYOD caldrà una interfície que permeti compartir i interactuar amb la informació, potser tota una paret de l’aula fa de pantalla interactiva, o potser les taules. Al Col·legi Claver-Raimat dels Jesuïtes de Lleida ja han començat a fer-ho dins el context del seu programa Horitzó 2020.
Existeix una amplia gama d’opcions per escollir les tecnologies educatives i d’aprenentatge digital que poden ajudar al professorat i a les institucions educatives a assolir els resultats i objectius d’aprenentatge desitjats. El model “sections” desenvolupat per Tony Bates planteja un seguit de preguntes clau per seleccionar les tecnologies d’aprenentatge. El mateix acròstic “sections” indica els àmbits clau a tenir en compte per seleccionar les tecnologies educatives on o offline mes adients:
S. Estudiants (students)
E. Facilitat d’ús (easy to use)
C. Costos (cost)
T. Funcions del professorat (teacher functions)
I. Interacció (interaction)
O. Qüestions organitzatives (organizational issues)
N. Treball en xarxa (networking)
S. Seguretat i privacitat (seguretat i privacitat)
Amb aquest model en Bates estableix cinc preguntes inicials per a poder fer la millor selecció tecnològica possible:
Qui son els alumnes?
Quin són els resultats esperats?
Quines estratègies instruccionals s’utilitzaran per facilitar l’aprenentatge?
Quines són les característiques diferencials de cada tecnologia i com encaixen amb els requisits i resultats esperats?
De quins recursos disposem?
A partir d’aquest marc inicial és quan pren força el model “sections” establint preguntes clau per seleccionar les tecnologies d’aprenentatge:
Estudiants:
Quines son les polítiques institucionals d’accés a les tecnologies? Com es donarà suport als estudiants que no tinguin accés?
Determinar l’estudi socio-demogràfic dels estudiants i l’adequació de les tecnologies
Possibilitat d’accés dels estudiants a les tecnologies tant des de dins de l’escola com online
Determinar les competències digitals necessàries que cal adquirir abans de començar el curs
Com les tecnologies seleccionades es poden utilitzar per atendre les diferències dels estudiants respecte el seu aprenentatge?
Facilitat d’ús:
Seleccionar la tecnologia més fàcil d’utilitzar per part del professorat i dels estudiants
Fiabilitat de la tecnologia
Facilitat de manteniment
Proveïdor estable i capaç de donar suport, customització, manteniment i millores
Possibilitats de migració dels continguts i materials digitals a altres plataformes o solucions tecnològiques
Facilitat i velocitat per a la millora incremental dels materials didàctics ja realitzats i instal·lats
Integració vertical o externalització de la realització dels materials didàctics i de les millores i innovacions dels mateixos?
Quins són els riscos de la tecnologia seleccionada? Es reduirà la innovació educativa a seleccions de tecnologia, o també canviarem la manera d’ensenyar?
Costos:
Quines tecnologies requeriran més temps i quines podríem incorporar ràpidament?
Investigar fons de finançament extraordinàries per la implementació de solucions TIC
Identificar recursos educatius oberts
Quines ajudes i recursos es poden captar per a la realització editorial dels continguts digitals?
Funcions del professorat:
Determinar els resultats d’aprenentatge desitjats en relació als continguts i les habilitats necessàries
Continguts clau del curs en ordre al desenvolupament de les competències i resultats desitjats.
Selecció de recursos educatius i continguts complementaris per a la consulta online així com el format adient en cada cas ( àudio, vídeo, ebook, notícies, blog, xarxes socials, podcasting, wikis, fotos, tutorials, bookmarks,…)
Aspectes i continguts on line i offline de l’aprenentatge
Interacció:
Identificar la interacció més útil en relació a les habilitats a desenvolupar i establir quina tecnologia podria facilitar aquest ús
En relació a l’ús del temps i al factor de presencialitat o virtualitat, establir els nivells d’interacció més equilibrats i rendibles des del punt de vista de les adquisicions de coneixements i habilitats per part dels estudiants.
Qüestions organitzatives:
Determinar el nivell de suport institucional de les tecnologies seleccionades
Disposem de fons per alliberar un equip mínim per a la realització del disseny dels programes i continguts? Disposem de fons per a la producció i realització dels materials?
