onze idees per a la innovació i el management educatiu i quatre per a la captació de recursos

En altres posts ja hem parlat de la necessitat d’enfortir la innovació i el management educatiu, d’utilitzar eines, tècniques i recursos de gestió d’organitzacions per millorar l’eficàcia, l’eficiència de les institucions educatives. Ara abordem onze idees per a la innovació i el management educatiu i quatre per a la captació de recursos.

En Brian Solis ha compilat un conjunt de trets recurrents que caracteritzen les organitzacions més innovadores i exitoses, i que de ben segur poden tenir un correlat com a idees per a la innovació i el management educatiu:

Articular una visió inspiradora. No es pot moure una institució en cap direcció sense disposar d’una visió motivadora i articulada.
Crear un equip d’innovació. L’equip de gestió de la innovació és el responsable de planificar i implementar els canvis en la organització, facilitant el creixement i fomentant un ambient creatiu.
Promoure la mentorització inversa. Connectar els educadors més joves amb els més antics i experimentats, fomentat l’enteniment i la mútua empatia per generar col·laboració entre les generacions dispars dels membres de l’equip.
Optimitzar la presa de decisions. Es tracta d’evitar al màxim l’estrangulament de la creativitat. Cal avaluar les rutes per a que les idees puguin aflorar i ser considerades, desenvolupades i expandides a tota la organització
Invertir en les persones i els processos. Invertir en la formació de l’equip i en el mapeig dels processos és clau per a generar un entorn col·laboratiu i creatiu.
Aplicar les TIC com a element facilitador. Les TIC al servei de la visió, com a un instrument al servei del propòsit de la organització dels seus objectius.
Incentivar les idees i el risc. Aplaudir i reconèixer les actituds valentes, les idees sovint són valentes i viuen en ecosistemes fràgils. Cal recompensar el risc d’atrevir-se a pensar diferent i atacar frontalment la por al càstig o al ridícul.
Desenvolupar el pensament creatiu i la col·laboració. Cal donar temps i espai adhoc setmanal per aprendre i desaprendre alguna cosa o desenvolupar algun nou concepte, ja sigui dons la feina o fora, en xarxa, utilitzant eines de col·laboració. Es tracta de reunir persones que comparteixin passions i interessos comuns dotant-los d’espai i temps.
Premiar les contribucions. Cal reconèixer explícita i formalment les persones que van més enllà, que assumeixen riscos. Són el model a seguir.
Assaig/error. La por al fracàs contribueix a l’aversió al risc; fracassar no ha de portar connotacions negatives, es tracta de detectar els errors, corregir i seguir endavant. S’ha de fugir de les rutines. Comunicar els èxits i els fracassos és la única manera d’aprendre com a organització.
Gestió responsable. Rendir comptes és fonamental, la direcció també es mesurada per la seva capacitat de cultivar idees, d’estimular la imaginació, de fomentar la col·laboració. No és gens fàcil construir i mantenir una organització; els administradors han de respondre per com es promouen les idees cap a la pràctica en programes concrets; els líders, lideren. Però tots dos rendeixen comptes.

L’altra punt dèbil per excel·lència és la captació de recursos, les institucions educatives no estan ben finançades, necessiten aprendre a captar recursos, i en un món digital poden inspirar-se en les tècniques del màrqueting digital d’acord amb els següents passos:

Crear la comunitat de defensors del propòsit. Els experts en màrqueting coneixen la importància dels prescriptors i defensors d’una marca determinada. Amplien l’abast i generen forts corrents de viralitat a fent boca-orella. Una institució educativa pot obtenir els mateixos beneficis, en paral·lel a la recerca constant de fonts de subvenció cal començar a crear proactivament una comunitat d’entusiasmats amb el propòsit de la institució. Aquesta comunitat – motor de la campanya- es pot categoritzar en tres segments diferenciats:

a. Promotors. Persones que compartiran la campanya de captació de fons a través del correu electrònic i les xarxes socials. Son els altaveus.
b. Recaptadors. Persones que demanaran donacions a amics i familiars en nom nostre
c. Donants. Els que es comprometen a donar fons.

Enfoc narratiu. Explicar el relat de la nostra institució i el seu propòsit és clau, impulsa la comunicació i el màrqueting per a la captació de fons. Cal explicar una història convincent, explicant els serveis que ofereix la institució i el seu impacte. Les històries donen context i significat a les dades, permeten connectar emocionalment amb la institució.
Mesurar. Cal implementar eines de tracking per optimitzar els resultats i veure quines accions i canals funcionen millor: mails, presència a facebook, el propi site i la plana de campanya, els nivells de donació,…
Captar audiència. La creació d’una comunitat és un procés llarg. Disposem d’un públic d’accés directe i d’un altre amb el que volem connectar per ampliar la nostra audiència. Podem identificar perfils influenciadors – perfils socials i de mitjans amb gran audiència, líders de comunitats,.. – per captar la seva atenció cap a la nostra causa i incrementar així el nostre nombre de seguidors.

9 idees per canviar i millorar les escoles

1) Per canviar i millorar les escoles, les podríem començar a imaginar diferenciant el “locus” del “situs”, és a dir, la seva col·locació i la seva situació. Estem en un determinat “locus” dins del medi i en un determinat “situs” respecte les altres coses dins el medi. No hi ha situació possible sense col·locació, però una mateixa col·locació pot donar lloc a situacions molt diverses.

Ens podríem imaginar escoles incrustades i relacionades amb el seu entorn, sense murs ni tanques; ens podríem imaginar aules diferents, també sense parets ni límits estàtics. Les aules modernes no seran com les que recordem, en termes d’art s’assemblarien més a un quadre abstracte en el sentit de quelcom ric, viu , creatiu, en moviment – i per tant, desenfocat- , estimulant, en evolució constant.

2) Podríem deixar de funcionar sota el paradigma de la industrialització que anomena Ken Robinson, i abandonar una sistema que funciona –literalment- a tocs de pito i sirenes per avisar-nos del moment en el que hem de començar a aprendre o deixar de fer-ho. Sembla un xic artificial i obsolet pensar que l’aprenentatge es pugui detenir o iniciar automàticament a toc de timbre.

3) Podríem aprofitar les potencialitats del big data per a fer realitat la personalització del procés d’ensenyament-aprenentatge. Sabem que els estudiants són diferents i insistim a ensenyar i avaluar a tots de la mateixa manera. No té massa sentit i no és necessari continuar per aquest camí.

4) Podríem donar veu als estudiants i “co-crear” amb ells els activitats i plans d’estudi; el nivell de vinculació i compromís probablement augmentaria de forma considerable. El professorat pot acompanyar aquest procés dirigint el “partit” des de la banqueta, ja no cal que sigui ell qui marqui els gols, cal que acompanyi, assessori, orienti, doni eines per a que els estudiants descobreixin les respostes.

5) Un clàssic. “Men sana in corpore sano”. Què més afegir? En el darrer post ja fèiem referència a la relació entre moviment i coneixement citant el “Menó” de Plató. Els espais de migdia es podrien repensar en aquest lògica.

6) Podríem posar a l’estudiant al veritable centre de l’escola. El més important d’una escola són els seus estudiants, totes les decisions s’han de prendre des d’aquesta perspectiva, del que és millor per a ells, per al seu procés d’aprenentatge amb el màxim aprofitament de totes les oportunitats i recursos.

7) El professorat ha d’assumir que el sector està canviat, el món ho està fent. Acceptar que hi han canvis i aprofitar el moment per créixer professionalment, desaprendre i aprendre nous coneixements, cal estar oberts a aquesta perspectiva. Cal construir espais de recursos i eines compartides, espais de formació i acompanyament i mentorització del professorat. No hi han escoles millors que els seus professors i professores.

8) L’escola ha d’estar connectada amb el món, internacionalment. Els estudiants haurien de poder interactuar regularment amb estudiants d’altres països per contrastar i comprendre diverses perspectives. Les noves tecnologies ens ho posen més a l’abast que mai abans; a més, aquests treballs es poden publicar a la xarxa i obtenir feedback de tota la comunitat educativa; això ajudarà el seu pensament crític.

9) El professorat ha de treballar en equip i en xarxa; tot s’ha tornat massa complexa com per a que una persona tota sola pugui tirar endavant. Compartir continguts, eines, recursos,… és imprescindible. La cultura organitzativa de les noves escoles necessita de persones que treballin juntes amb metes, afectes i interessos comuns.

Acabem de parlar d’afectes, els sentiments existeixen. El professorat i personal de gestió de les escoles té sentiments. No veig manera d’abordar el canvi a les escoles sense pensar en els sentiments dels equips, podem fer veure que no hi son o que es resolen fora de la feina, però hi son.

Els canvis generen sentiments (l’ansietat és la primera resposta emocional al canvi), i el sector educatiu està canviant. Quan estem aclaparats per les emocions ens consta molt aprendre i desaprendre. El lideratge i direcció de les escoles ha de tenir una estratègia clara per a la gestió de les emocions dels equips; no podem esperar que el professorat faci la seva tasca de la millor manera possible sense donar el suport i acompanyament necessari a la gestió de les seves emocions. Educació i emoció van plegats.

Com captar l’atenció dels estudiants a l’aula i aconseguir que facin els deures

És un títol prometedor per als mestres i educadors, al capdavall són dues coses essencials que tots desitgen per als seus estudiants i les seves classes. Aquí van un recull d’idees i suggeriments sobre com captar l’atenció dels estudiants i aconseguir que facin els deures:

Organitzar activitats que siguin rellevants en elles mateixes més enllà de la seva vinculació a l’avaluació i el currículum. L’aprenentatge (que ells aprenguin) funciona millor si es fonamenta en un propòsit motivador. L’entorn de l’escola segur que ofereix un munt de casos, experiències, problemes… als que els estudiants podrien orientar els seus esforços i possibles solucions.

Dotar als estudiants d’instruments per compartir i audiències on donar a conèixer les seves tasques i projectes. Les xarxes socials, blogs, wikis, els continguts en àudio i vídeo…. estan disponibles gratuïtament i a un clic de distància.
Empoderar als estudiants en el seu procés d’aprenentatge, treballar amb ells. El focus és l’alumne, no el professor. Es tracta més que els estudiants aprenguin que no pas que els professor ensenyin (que també). Els nivells d’aprenentatge estan relacionats amb els nivells de participació en el procés d’aprenentatge, cal fer que juguin un paper actiu fent com a educadors un pas al costat i cedint-los protagonisme. Les activitats han de finalitzar amb enquestes per conèixer l’opinió i obtenir feedback dels estudiants per millorar les activitats; han de captar explícitament que ens importa el que pensin.
Deixar espai per a la creativitat i el descobriment, les activitats no s’han de limitar al previst inicialment en les rúbriques o guies prèvies. Alguns estudiants necessitaran més que d’altres l’estructuració d’una guia, caldria però assegurar-se de que no juga un paper limitador per a les ganes d’exploració d’altres.

Fomentar el treball d’equip i col·laboratiu. A la vida professional els caldrà disposar d’aquestes competències, però des del punt de vista del seu aprenentatge els cal iniciar-se en el joc dels diferents rols i percepcions dels membres d’un equip, aprendre a distingir les diferencies entre els grups i els equips, obtenir les primeres experiències en l’ús d’eines i tecnologies per compartir idees i coneixement,…

No tot passa per l’aula, el coneixement comença amb el moviment, com ens recorda Plató en el seu diàleg “Menó” (que etimològicament vol dir “el que no es mou”). Sortir de l’àrea de “confort” de l’aula, en tant que espai ordenat i estructurat, i posar-los en contacte amb experiències que activin la seva curiositat.

Els educadors i mestres no estan presents quan els estudiants han de fer els deures, per això en diem deures, tenim el deure de fer-los, la nostra consciència i la nostra responsabilitat així ens ho demanen.

Els estudiants però, han de salvar molts altres obstacles abans no s’hi posen: activitats esportives, musicals, el grup de l’esplai.. Potser quan arriben a casa els pares encara no hi son, potser no tenen un lloc específic per a treballar, potser els veïns fan soroll… Tot i així, podem superar aquest inconvenients si:

Els deures són pràctics i independents. Els estudiants han de saber que són capaços de fer els deures, al llarg de la jornada escolar ja s’han demostrat a sí mateixos que podran fer els deures sense l’assistència del professorat. No es just fer-los lluitar contra tasques que no comprenen totalment, la tasca és qüestió de pràctica, d’èxit i de creació de confiança en un mateix. La repetició és una part essencial de l’aprenentatge. Els estudiants haurien de poder fer els deures tot sols, sense tenir dependència d’una ajuda immediata.

Els deures son diaris. Millor petits paquets diaris que grans encàrrecs setmanals; és millor practicar al vespre el que s’ha aprés durant el dia per consolidar l’aprenentatge i anar incrementant gradualment la complexitat i dificultat La tasca diària millora la responsabilitat i la disciplina acadèmica, donar el paquet setmanal de deures pot despistar a l’estudiant o fer que aplaci l’esforç fins a l’últim minut.

El sentiment dels estudiants envers el professorat és un factor clau per aconseguir que facin els deures, és un reflex del seu nivell d’influència i de l’autoritat (moral) concedida i reconeguda per ells. És tant crític aconseguir un bona relació com ser coherent amb els compromisos, aquest dos pilars sostenen les aules.

Com va dir Edmund Burke (1729-1797), “Cap grup pot actuar amb eficàcia si manca el concert; cap grup pot actuar amb concert si manca la confiança; cap grup pot actuar amb confiança si no es troba lligat per opinions comuns, afectes comuns, interessos comuns.” I això també s’aplica a les aules.

Com aplicar el pensament crític a l’educació

Al segle XXI és imprescindible ser capaç de resoldre problemes, el pensament crític és l’eix principal per a educar ciutadans competents. Doncs bé, segons el darrer informe PISA el 23% dels nois i noies de 15 anys no saben resoldre problemes de la vida real.

No hi ha prou amb aprendre a llegir, escriure, comptar… Els reptes que els esperen requereixen capacitat d’anàlisi i de resolució de problemes complexes i inesperats de forma creativa. El noi de la imatge superior ha de prendre una decisió, quina seria la opció que triaries tu?

El pensament crític és el que ens permet dur a terme l’anàlisi sistemàtic dels enormes volums d’informació als que hem de fer front seleccionat aquella part rellevant per a nosaltres; és el que ens permet construir opinions pròpies al respecte i poder decidir què donem per vàlid i veritable; és una habilitat bàsica per poder parlar de ciutadans lliures – capaços de controlar la seva pròpia vida personal i professional- , competents i responsables.

Educar en el pensament crític implica educar en la capacitat de prendre decisions per un mateix; es a dir, no acceptant les opinions i/o afirmacions dels altres sense sotmetre’ls a la pròpia anàlisi en base als propis coneixements o informacions d’altres fonts. És a partir d’aquí que podrem formar-nos el nostre propi criteri sobre el que es vertader o el que és fals.

Per dur a terme a questa tasca, hem de ser capaços de:

Reflexionar, ens hem d’interpel·lar a nosaltres mateixos en relació a les dades i informacions rebudes.
Completar i adquirir nova informació, hem de saber trobar, recopilar, contrastar dades procedents d’altres fonts que ens ajudin a confirmar o rebutjar les dades inicials que hem analitzat.
Analitzar, amb el nostre propi coneixement i les dades obtingudes hem de poder construir arguments sobre una base sòlida que reforcin o posin en qüestió les idees.
Ser creatius, connectar i associar idees i coneixements per tal de poder construir els nostres arguments.
Prendre decisions, aprendre a decidir en funció del nostre criteri i ser capaços de comprometre’ns amb el mateix de forma responsable, sense contradir-nos.
Comunicar i debatre, explicar i defensar el nostre criteri ( haurem de ser valents) i contrastar-lo amb els criteri dels altres, que pot ser tant vàlid com el nostre (ens caldrà ser humils).

Una estratègia per començar a desenvolupar el pensament crític i creatiu amb els nois i noies passa per influir positivament en ells, en la seva confiança en ells mateixos i en els seves habilitats creatives – més o menys dormides per diferents factors i frens socials- per fer front de forma eficient i eficaç als diversos problemes als que hauran de fer front en un món globalitzat i interconnectat. Podem començar interpel·lant-los en relació a:

Qui volen ser? Per a que comencin definint els seus propis trets diferencials o bé triar-ne d’una selecció prèvia proposada al grup
Què volen fer? Definir la seva missió en funció dels trets diferencials triats i comparar-la amb la dels altres membres del grup
Comunicar el seu propòsit i accions. Poden generar material multimèdia i socialitzar-ho a Internet
Conversar. Obtenir feedback de la pròpia publicació de les accions i donar opinió de la dels altres

Un recurs força interessant per a mestres i educadors és el “visible thinking”, es tracta de fer visible als nostres sentits el pensament.

Seguint aquest altre enllaç podeu trobar diferents guies, materials i rúbriques sobre el pensament crític per a treballar a l’escola.

autoeficàcia i connectivisme

Com veiem en un anterior post, el connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes.

Un dels aspectes més importants de l’experiència d’aprenentatge és la motivació, que descansa sobre el sentit de la pròpia capacitat per assolir els objectius i la sensació que l’ambient on estem aprenent ens ajudarà a aconseguir-ho. La idea d’Albert Bandura gira entorn aquest sentit de confiança en un mateix: autoeficàcia. Si afegim l’ús de la tecnologia com a instrument d’aprenentatge i la teoria del connectivisme, ens trobem davant d’una nova experiència d’aprenentatge.

Autoeficàcia és en part la història que els estudiant fan de si mateixos quan descriuen els seus èxits i els seus fracassos. Els educadors modelen les situacions on tot això es fa possible fixant tasques desafiants i assolibles i generant ambients que permetin aconseguir els objectius. Es tracta de proporcionar experiències que millorin la seva autoeficàcia , la seva confiança i les seves possibilitats d’èxit a llarg termini.

La càrrega cognitiva (quantitat d’informació que podem aprendre, processar i retenir) i els coneixements previs tenen un efecte determinant sobre el que podem aprendre i com ho aprenem i sobre els sentiments de por i ansietat davant el repte de dominar diferents experiències. Un excés de càrrega cognitiva pot disminuir el sentit de l’estudiant en relació a la seva utoeficàcia, un llindar massa baix provocarà l’avorriment, aquesta és la clau, i és una clau variable entre els diferents estudiants.

El connectivisme té un punt de partida alt, cal preveure i ser conscient que la càrrega cognitiva i els coneixements previs son alts: ús d’eines i tècniques, alfabetització digital, xarxes d’aprenentatge… Segons Bandura, els educadors fomenten o soscaven l’autoeficàcia dels alumnes de quatre maneres:

1. Respostes físiques i psicològiques. La por i l’ansietat interfereixen en la capacitat d’una persona per aprendre, la por disminueix el sentit de la probabilitat d’aconseguir quelcom. En entorns connectivistes els companys poden donar suport i consells, però cal estar atents als principiants i acompanyar la seva corba d’aprenentatge.

2. Estímul i persuasió. Els bons educadors proporcionen estímuls i persuasió per tal d’augmentar l’autoeficàcia dels alumnes. L’èxit augmenta la seva motivació, la confiança en el procés i el vincle amb els participants. El connectivisme clàssic fa cas omís d’aquestes teories (constructivisme, conductisme, cognitivisme), pel connectivisme clàssic l’educador està absent, les recompenses del iguals o les recompenses de compromís social no son considerades com el principal motor de motivació.

3. Imitació. El sentit de la nostra pròpia capacitat augmenta quan veiem a altres persones similars a nosaltres assolir uns tasca determinada. Els participants que experimenten fracàs en contextos en què veuen a altres persones que conceben com a similars, tendeixen a sentir una disminució del sentit d’autoeficàcia. Els participants poden sentir-se inadequats o menys capaços… La responsabilitat del disseny previ per part dels educadors ha de preveure aquesta possibilitat i evitar la col·locació dels participants en aquests tipus de contextos.

4. Experiències de domini. Les bones experiències de domini d’una determinada matèria es caracteritzen per la retroalimentació correctiva i per una càrrega cognitiva desafiant però assolible. Aquestes experiències de domini han de tenir una trajectòria clara pel que fa al seu assoliment i s’han de poder adaptar a les necessitats específiques de l’alumne, s’han d’ajustar a l’alumne. El connectivisme generalment no proporciona suport ni reconeixement i no reconeix les necessitats individuals del alumnes principiants, no estructura les activitats de forma adaptada als coneixements previs i canviants dels alumnes.

No tothom sap ser un node, no tothom se sent còmode amb el tipus de caos que el connectivisme afirma. No tothom pot ser un aprenent autodirigit amb metacognició avançada a la xarxa. Aprendre a ser un node en un MOOC és quelcom exigent. El connectivisme dóna per suposat que: tots som nodes amb coneixements informàtics, tots tenim bones estratègies d’aprenentatge, tots sabem filtrar informació, tots estem motivats,… Però l’experiència sensible que involucra els coneixements previs, la motivació, el nivell de confiança, les necessitats de cada estudiant… estan absents, difícil, molt difícil. Cal que el connectivisme tingui en compte als principiants en el seu disseny per a fer possible la connexió i l’accés al suport i ajuda que necessita.

El connectivisme està en plena ebullició i evolució, exemples com etmooc, o ds106, inspiren als educadors a formar part d’aquesta experiència per posar al dia aquesta teoria.

10 claus pel canvi cultural a les escoles

Tothom està d’acord en que la cultura d’una escola és quelcom molt important, però sovint és fàcilment oblidada per la pressió del dia a dia i la rutina de les operacions de gestió.

Crear un ambient on els professionals – professorat i gestors – es sentin valorats i compromesos és crític per a l’èxit d’una escola. Els increments de productivitat, de beneficis, de creixement, de més eficàcia i eficiència del professorat i millor rendiment dels estudiants estan directament vinculats amb el canvi cultural a les escoles.

Abans d’entrar en el detall de les 10 claus pel canvi cultural, val la pena fer un petit viatge per importar des de el management empresarial cinc principis d’ètica organitzacional que poden ser perfectament aplicats al món de l’escola quan parlem de gestió del canvi i de la cultura:

Vetllar per la coincidència entre la estratègia i la cultura. De la manera com construïm la estratègia obtindrem una determinada cultura.
Centrar-se en un conjunt reduït de comportaments desitjables.
Posar de relleu els punts forts existents.
Integrar intervencions formals i informals. Les formals inclouen temes com les regles de decisió, els drets, les estructures d’informació, la capacitació, el lideratge i els programes de desenvolupament organitzacional, les compensacions i reconeixements, la gestió del rendiment, els esdeveniments centrals de l’escola i les comunicacions internes. Les informals fan referència a l’acompanyament i tutoria, a la relació entre la direcció i els equips docents i de gestió; a la contractació i processos d’atracció de talent, de selecció, acollida i fidelització; i als canvis infraestructurals i de recursos.
Mesurar i monitoritzar les intervencions per a la gestió del canvi de cultura.

A partir d’aquests cinc principis de gestió del canvi, podem vetllar pel que el lideratge del projecte tingui en compte les 10 claus pel canvi cultural a les escoles:

Valors. Som uns valors abans que una organització. El que el professorat i equips de gestió vol i necessita es confiança, temps i connexions.
Equitat. Es tracta d’aconseguir l’èxit i motivació de tots els estudiants independentment del seu origen i condicions donant suport a aquells que més ho necessiten.
Innovació. Compromís amb les estratègies de posta en marxa de canvis i experiències pilot que permetin generalitzar innovacions. Es tracta de construir, mesurar i establir cicles d’aprenentatge de nous recursos i metodologies de forma permanent. Compartir la informació de les experiències, les dades de les mateixes, el perfil dels participants, els seus progressos i rendiment en temps real i en xarxa passa a ser un factor clau d’èxit.
Bons hàbits. A una escola de New York comencen el dia amb trenta minuts d’assessorament personal on treballen els hàbits dels estudiants, els hàbits estan integrats en la cultura i les experiències d’aprenentatge.
Cura. Estimar i tenir cura dels estudiants. Si tenim el cor dels estudiants, llavors tindrem el seu cap.
Grans preguntes. Les escoles deixaran perplexes als estudiants i les famílies en la mesura que siguem capaços de pensar-les en gran, de crear noves escoles. Incorporar la capacitat de deixar-los perplexes requereix empatia, idees, proves pilot i finalment noves solucions.
Suport. Els professional de l’escola necessiten suport, mentors, facilitadors tècnics, tant presencial com virtualment.
Col·laboració. Experiències d’escoles com Rocketship, on els professionals disposen de programes de desenvolupament de 300 hores anuals en col·laboració amb especialistes i tècnics són un bon exemple.
Mestratge. L’èxit acadèmic dels nois i noies està directament relacionat amb disposar de professionals entusiastes i positius que creguin en els alumnes, que els motivin, desafiïn i els facin lluitar pel domini de les matèries. Aquesta actitud d’exemple i mestratge necessita d’una determinada cultura.
Execució. Satisfer les necessitats dels diferents agents que intervenen: nois i noies, famílies, professionals, stakeholders… requereix altes dosis de competència i talent d’execució. La complexitat dels problemes i solucions requereixen d’un management educatiu excel·lent.

Cada escola te la seva cultura, el repte és el d’aplegar al voltant d’una missió i visió al conjunt de professionals per a que la facin realitat amb paraules i amb fets cada dia.

Conflictes i justícia a les aules

No sempre és fàcil la vida a les aules, i abans de caure en polítiques de tolerància zero que acaben amb expulsions d’alumnes que no son necessàriament violents o perillosos, val la pena experimentar altres alternatives i pràctiques. La justícia restaurativa pot ser una d’elles.

La tesi fonamental de les pràctiques restauratives – aplicacions concretes de la justícia restaurativa – es que les persones fem canvis positius en aquelles situacions d’autoritat que compten amb nosaltres, es a dir, fer coses amb ells (els alumnes) , i no per ells o a ells.

Què caracteritza un bon sistema de restauratiu?

Dóna veu a la persona perjudicada
Participa en un resolució conjunta de problemes
Millora la responsabilitat
Es centra en el dany causat
Reconeix que les relacions són fonamentals per a la construcció de la comunitat
Construeix sistemes que aborden la mala conducta i el dany de manera que s’enforteixen les relacions

Les practiques restauratives canvien la forma en què les escoles pensen la disciplina i ambient escolar. L’eix comunitari desplaça el tradicional eix jeràrquic, emfatitza la responsabilitat de tots els membres de l’escola cap a la comunitat escolar.

A la pràctica escolar, les reunions restauratives utilitzen el cercle com a metodologia, la intenció és posar l’accent en la comunitat, la construcció de relacions i l’increment de la confiança:

A les aules les cadires es col·loquen en cercle
Un facilitador – professor o estudiant – fa comentaris introductoris i sobre els acords que regiran el cercle
S’aborda un tema/conflicte, amb un estricte ordre de paraules
Els participants parlen sobre com es senten física, mental i emocionalment i de com es senten un cop acabada la dinàmica.

Set habilitats i molta filosofia

Tony Wagner, co-director del Harvard’s Change Leadership Group, ha detectat un “gap” entre el que s’ensenya actualment a les escoles i el que els caldrà als estudiants en un futur.

Això passa en bona part perquè molts dels treballs futurs avui encara no existeixen; però ens cal cal afegir altres factors: les continues reformes educatives, la necessitat d’una educació continua al llarg de la vida, l’impacte de la societat del coneixement en els estudiants, les diferents motivacions per l’aprenentatge que necessita la net-generation…

Per resoldre aquest “gap” ens cal avançar en el desenvolupament de set habilitats clau:

Pensament crític i resolució de problemes: com podem saber si una cosa es verdadera o falsa, quines coses son evidents i creïbles, com detectar el punt vista de qui ens parla i conèixer les seves intencions, com contrastar els punts de vista, com podem connectar models i idees, com generar escenaris alternatius i noves suposicions..
Treball en xarxa i lideratge per influència
Agilitat i adaptabilitat al canvi
Capacitat d’iniciativa i emprenedoria
Capacitat de comunicació oral i escrita
Cerca, localització i anàlisi d’informació
Curiositat i imaginació

He desenvolupat el primer punt dels set tant per “afecte professional” com per el convenciment que actua de condició de possibilitat de tots els altres i perquè en un entorn cada cop més complex a les empreses i organitzacions, el raonament crític és el que marcarà la diferència.

Ja hem vist que existeix una manca de sincronia – expressada en el conjunt de les set habilitats necessàries que els joves no tenen – entre el món de la educació i el món del treball.

El pensament crític i creatiu, la capacitat de resoldre problemes abstractes i estratègics, son cada cop més demandats per les empreses, això obre oportunitats a la filosofia. Empreses i filosofia poden semblar extrems oposats, però això pot estar canviant. La filosofia, amb el raonament crític, pot ajudar a qüestionar i repensar les certeses i premisses dels models organitzatius i de negoci.

Incorporant la filosofia al management podem obtenir una major comprensió dels valors i les lògiques de funcionament de les empreses i organitzacions. La filosofia, més que donar-nos respostes, pot qüestionar les nostres respostes i ajudar-nos a fer noves i millors preguntes, a gestionar millor la complexitat i ajudar-nos a prendre decisions correctes no només pel negoci, sinó d’acord amb les necessitats de la societat.

http://pleasandexcuses.com/2012/09/06/philosophy-major/

Capgirar la classe

A les “flipped clasrroms“, que podriem traduir com “aules capgirades” , els estudiants fan els deures i pràctiques a l’escola i les lectures i visionat de materials pregravats a casa. D’aquesta manera, el professor pot donar un suport personalitzat ajudant a l’estudiant a fer els exercicis, reforçant així el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Dedicar el temps de classe per aplicar els conceptes en forma d’exercicis i activitats pot donar moltes pistes al professorat en relació a la comprensió correcte dels mateixos per part dels alumnes.

Però preparar una “classe capgirada” requereix temps i habilitats tecnològiques; editar i gravar el contingut de forma que resulti atractatiu demanarà temps, encara que la corva d’aprenentatge incial es pot anar modulant amb una introducció pilot d’aquesta metodologia.

Per als estudiants també demana adaptació, han de passar d’un model on escolten conferències a un on el contingut està en altres formats – i sovint a la xarxa – i la tasca a l’aula es centra en el treball pràctic. Aquest model fa a l’estudiant més responsable del seu aprenentatge, és més exigent amb ell.

Hi han un munt d’eines que poden ajudar al professorat a preparar les classes capgirades: flipped learning network, google drive, teachem, google docs, camtasia studio, edmodo, youtube, khan academy,…

En sel egüent vídeo el CDO de Pearson sintetitza l’impacte de les tecnologies en el món de l’educació i la necessitat de canviar la manera com son les classes…

raons pel socialmedia edu

Els socialmedia son una forta eina d’empoderament, de pas a l’acció. En termes educatius, un camí directe d’accés a informacions i coneixements:

Els continguts i coneixements són a un clic de distància, només necessito validar i assegurar les fonts.
Existeix una col·laboració entre iguals (peer to peer) que permet aprendre amb els altres i anar construint coneixements i connexions.
S’han trencat les barreres d’espai i temps, amb els socialmedia l’accés al coneixement és permanent i obert, els horaris s’adapten a la meva conveniència.
La interacció amb el professor és més fàcil que mai, també està a un clic, guiant i facilitant els processos d’aprenentatge, validant fonts…
Tots els alumnes poder participar en igualtat de condicions.

Només per aquestes simples i senzilles raons, cal que considerem els socialmedia com un potent i recurs educatiu… que els encanta utilitzar als estudiants…

ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.

Posts Tagged ‘educació’