L’escola no es deixa reduir a un espai físic ple d’aules amb taules perfectament alineades sota l’atenta vigilància d’una tarima presidida per un professorat que explica un únic i determinat temari amb un sol llibre de text. Això ja ho hem après; necessitem un aprenentatge personalitzat.
L’aprenentatge personalitzat requereix de la connexió d’experiències formals i informals en qualsevol lloc i moment amb el suport de les tecnologies necessàries. La combinació de l’aprenentatge de competències amb modalitats d’aprenentatge digital resulta més satisfactòria per resoldre les necessitats úniques de cada alumne.
Aprenentatge personalitzat i connectivisme van plegats. El connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes.
El connectivisme utilitza la demostració, el modelatge (prototips), la conversa i la cooperació (intercanvi d’informació) en grups petits que s’auto-organitzen i estan connectats en xarxa.
Un dels aspectes més importants de l’experiència d’aprenentatge és la motivació, que descansa sobre el sentit de la pròpia capacitat per assolir els objectius i la sensació que l’ambient on estem aprenent ens ajudarà a aconseguir-ho. Si afegim l’ús de la tecnologia com a instrument d’aprenentatge i la teoria del connectivisme, ens trobem davant d’una nova experiència d’aprenentatge.
Necessitem un conjunt d’elements per construir un aprenentatge personalitzat:
Itineraris flexibles i personalitzats
Perfils individuals per a cada alumne amb plans adhoc
Coneixements, habilitats i competències equiparables internacionalment
Avaluacions en funció del rendiment
Mètriques d’impacte en la vida dels alumnes
Ús de tecnologies que permetin l’aprenentatge en tot lloc i moment i digitalització de processos
Garantir experiències de domini de coneixement, resolució de problemes i de desenvolupament personal significatiu
Retroalimentació i acompanyament
Recursos educatius en xarxa
Connexió amb l’entorn i les famílies
Es tracta de posar el focus en les necessitats de cada alumne per tal de garantir el seu aprenentatge i l’equitat del sistema educatiu.
Com veiem en un anterior post, el connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes.
Un dels aspectes més importants de l’experiència d’aprenentatge és la motivació, que descansa sobre el sentit de la pròpia capacitat per assolir els objectius i la sensació que l’ambient on estem aprenent ens ajudarà a aconseguir-ho. La idea d’Albert Bandura gira entorn aquest sentit de confiança en un mateix: autoeficàcia. Si afegim l’ús de la tecnologia com a instrument d’aprenentatge i la teoria del connectivisme, ens trobem davant d’una nova experiència d’aprenentatge.
Autoeficàcia és en part la història que els estudiant fan de si mateixos quan descriuen els seus èxits i els seus fracassos. Els educadors modelen les situacions on tot això es fa possible fixant tasques desafiants i assolibles i generant ambients que permetin aconseguir els objectius. Es tracta de proporcionar experiències que millorin la seva autoeficàcia , la seva confiança i les seves possibilitats d’èxit a llarg termini.
La càrrega cognitiva (quantitat d’informació que podem aprendre, processar i retenir) i els coneixements previs tenen un efecte determinant sobre el que podem aprendre i com ho aprenem i sobre els sentiments de por i ansietat davant el repte de dominar diferents experiències. Un excés de càrrega cognitiva pot disminuir el sentit de l’estudiant en relació a la seva utoeficàcia, un llindar massa baix provocarà l’avorriment, aquesta és la clau, i és una clau variable entre els diferents estudiants.
El connectivisme té un punt de partida alt, cal preveure i ser conscient que la càrrega cognitiva i els coneixements previs son alts: ús d’eines i tècniques, alfabetització digital, xarxes d’aprenentatge… Segons Bandura, els educadors fomenten o soscaven l’autoeficàcia dels alumnes de quatre maneres:
1. Respostes físiques i psicològiques. La por i l’ansietat interfereixen en la capacitat d’una persona per aprendre, la por disminueix el sentit de la probabilitat d’aconseguir quelcom. En entorns connectivistes els companys poden donar suport i consells, però cal estar atents als principiants i acompanyar la seva corba d’aprenentatge.
2. Estímul i persuasió. Els bons educadors proporcionen estímuls i persuasió per tal d’augmentar l’autoeficàcia dels alumnes. L’èxit augmenta la seva motivació, la confiança en el procés i el vincle amb els participants. El connectivisme clàssic fa cas omís d’aquestes teories (constructivisme, conductisme, cognitivisme), pel connectivisme clàssic l’educador està absent, les recompenses del iguals o les recompenses de compromís social no son considerades com el principal motor de motivació.
3. Imitació. El sentit de la nostra pròpia capacitat augmenta quan veiem a altres persones similars a nosaltres assolir uns tasca determinada. Els participants que experimenten fracàs en contextos en què veuen a altres persones que conceben com a similars, tendeixen a sentir una disminució del sentit d’autoeficàcia. Els participants poden sentir-se inadequats o menys capaços… La responsabilitat del disseny previ per part dels educadors ha de preveure aquesta possibilitat i evitar la col·locació dels participants en aquests tipus de contextos.
4. Experiències de domini. Les bones experiències de domini d’una determinada matèria es caracteritzen per la retroalimentació correctiva i per una càrrega cognitiva desafiant però assolible. Aquestes experiències de domini han de tenir una trajectòria clara pel que fa al seu assoliment i s’han de poder adaptar a les necessitats específiques de l’alumne, s’han d’ajustar a l’alumne. El connectivisme generalment no proporciona suport ni reconeixement i no reconeix les necessitats individuals del alumnes principiants, no estructura les activitats de forma adaptada als coneixements previs i canviants dels alumnes.
No tothom sap ser un node, no tothom se sent còmode amb el tipus de caos que el connectivisme afirma. No tothom pot ser un aprenent autodirigit amb metacognició avançada a la xarxa. Aprendre a ser un node en un MOOC és quelcom exigent. El connectivisme dóna per suposat que: tots som nodes amb coneixements informàtics, tots tenim bones estratègies d’aprenentatge, tots sabem filtrar informació, tots estem motivats,… Però l’experiència sensible que involucra els coneixements previs, la motivació, el nivell de confiança, les necessitats de cada estudiant… estan absents, difícil, molt difícil. Cal que el connectivisme tingui en compte als principiants en el seu disseny per a fer possible la connexió i l’accés al suport i ajuda que necessita.
El connectivisme està en plena ebullició i evolució, exemples com etmooc, o ds106, inspiren als educadors a formar part d’aquesta experiència per posar al dia aquesta teoria.
Recentment he llegit un article al blog de Donald Clark parlant dels MOOCS i les seves diferents tipologies des d’una perspectiva pedagògica, des del punt de vista dels instruments d’aprenentatge que incorporen
.
En primer lloc ens parla dels TransferMOOCs, la oferta de Coursera entraria dins aquesta categoria. Es tracta de traslladar a una plataforma MOOC els cursos existents; estan conduits pel professor, el supòsit pedagògic és el de la transferència de continguts, molts imiten els cursos tradicionals amb l’ús de conferències, proves curtes, avaluacions. És la opció mes moderna dels cursos tradicionals.
En segon lloc, els MadeMOOCs, Udacity es qui representa millor aquesta categoria. Més innovadors en l’ús del vídeo, defugint els “talking heads”. La qualitat del material, la elaboració de les tasques, la resolució de problemes i les experiències d’interactivitat amb el material i el programari, el treball col·laboratiu i les experiències de co-avaluació entre els alumnes, son característiques d’aquesta tipologia.
En tercer lloc, els SynchMOOCs, cursos amb data d’inici i d’avaluació fixes. Tant Coursera com Udacity (amb els seus “hexamestres”, cursos de set o vuit setmanes) incorporen dins el seu portafoli aquest tipus de cursos. La idea es facilitar l’alineació del treball docent amb la seva cohort d’estudiants i incrementar la motivació dels mateixos.
En quart lloc, els AsynchMOOCs, cursos totalment oberts, sense dates fixes d’inici o avaluació. Es poden començar en qualsevol moment i lloc (diferents zones horàries). Aquesta tàctica potser ajuda a reduir les altes taxes d’abandonament. A Coursera pots realitzar un curs en modalitat totalment auto-formativa, però llavors no tens garantit el certificat de finalització.
En cinquè lloc, els AdaptativeMOOCs. CogBooks és l’exponent d’aquesta categoria. Utilitzen algoritmes adaptatius per presentar experiències d’aprenentatge personalitzades basades en una avaluació dinàmica i un conjunt de pre-requisits establerts per poder iniciar el curs. Aquests cursos no lliuren els coneixement de forma plana, clara i estructurada; les analítiques del seu funcionament serveixen per a la millora contínua del curs. La Fundació Gates els ha identificat com a la tipologia amb més potencial per a la productivitat de MOOCs a gran escala.
En sisè lloc, els GroupMOOCs, NovoEd la plataforma MOOC de Stanford és l’exemple. Es tracta de cursos que comencen amb grups reduïts d’estudiants que treballen col·laborativament, la idea es incrementar el grau de retenció i fidelització dels estudiants. Els estudiants són seleccionats per un software que te en compte aspectes sociodemogràfics, geogràfics, habilitats i coneixements; els estudiants disposen d’un mentor per reforçar el seu compromís i progrés.
En setè lloc, els ConnectivistMOOCs. Iniciats per George Siemens i Stephen Downes. El coneixement prové més de la xarxa de connexions que no pas d’un contingut predefinit. En els altres MOOCs veus vídeos, en aquest tipus de MOOC realitzes els vídeos. Els participants comparteixen els seus coneixements i van generant una trajectòria pròpia.
En vuitè i darrer lloc, els MiniMOOCs. OpenBadges és l’exemple més clar. En general els MOOCs tendeixen a associar-se a les universitats i als seus tempos organitzatius. Però apareixen nous i petits cursos especialitzats que no necessiten ni s’ajusten a un calendari de set o vuit setmanes o més, i que, a més, poden ser més fàcilment comercialitzables.
Sigui quina sigui la tipologia escollida, el més important és centrar-se en les necessitats dels estudiants. Finalment, els atributs que que fan atractiu un MOOC passen per:
El Branding de la institució – i del professor o professora – que els ofereix
Els recursos i la qualitat dels materials
La certificació de la superació i finalització del curs (i la seva convalidació per altres estudis). Apareixen noves iniciatives orientades a certificar i validar la formació continua adquirida a la xarxa, per exemple Degreed.
El nivell de dificultat i pre-requisits
Les opinions dels participants i el seu nivell de satisfacció i recomanació
El model pedagògic i el paper del connectivisme
La carga de treball i la facilitat per aprendre
A Catalunya, la UAB ja ha començat a fer els primers passos, tamé la UdG a través de Miríada ; al mercat espanyol la iniciativa ha estat d’una escola de negocis, l’IE; altres universitats espanyoles també ofereixen cursos mitjançant Míriada, la plataforma iberoamericana per als MOOCs. Mentre escric aquest post apareix un altre iniciativa des de Xile, Classroom; en paral.lel la Comissió Europea, a través de l’Eadtu posa en marxa una iniciativa de llançament de MOOCs amb dotze universitats a distància, entre elles la UNED.
Quan trigarem – des de el sistema universitari català – a prendre la iniciativa i organitzar una oferta orientada a les necessitats dels participants?
El connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes. Més enllà de mapejar els processos d’activitat a les nostres organitzacions, ens ha de preocupar les relacions i comunicacions entre ells, el paradigma del connectivisme ens pot donar pistes de com fer-ho.
En el connectivisme el procés de disseny es basa en la teoria de la complexitat i del caos (tot està relacionat amb tot), l’emergència (en el sentit d’emergir) i l’autoorganització. En les empreses i organitzacions sovint hem de fer front als anomenats wicked problems, i optem per estratègies emergents (un eufemisme d’improvisació) per adaptar-nos ràpidament als canvis,
En el connectivisme hi ha múltiples objectius a assolir, tots definits per la recerca individual, però alhora tots relacionats entre sí a través de comunitats organitzades en xarxes. A les empreses i organitzacions necessitem que passin moltes coses diferents alhora, la interdependència de les persones i departaments és total, la comunicació interna i la sinergia son factors clau d’èxit.
En el connectivisme l’aprenentatge es situa en allò personal (implícit en diríem; a nivell neuronal i conceptual) i en el nivell social (l’explícit per a la organització; fora de les fonts d’informació i els diferents agents), i per tant es distribueix a través de les xarxes. La gestió del coneixement, la detecció i retenció del talent, la necessitat de donar protagonisme a les persones, la meritocràcia, el joves perifèrics dins la organització… són reptes cabdals de la estratègia de les organitzacions.
El connectivisme utilitza la demostració, el modelatge (prototips), la conversa i la cooperació (intercanvi d’informació) en grups petits que s’autoorganitzen i estan connectats en xarxa. Sona fantàstic com a model d’innovació, no? Ja vam abordar aquest tema de flexibilitat estratègica en un altre post.
Finalment, el connectivisme es propi de la civilització digital, són imprescindibles habilitats digitals per trobar, agregar, barrejar, re-utilitzar, compartir,…; i grans dosis de pensament crític. El paradigma del connectivisme pot inspirar a les empreses i organitzacions per trobar la manera de ser més flexibles, descentralitzades i innovadores. Com diu l’Steven Johnson, la sort afavoreix a les ments connectades:
