BYOD EDU, porta el teu propi dispositiu a l’escola

Tot això del BYOD va començar a Intel l’any 2009 quan els empleats d’aquesta companyia van començar a portar a la feina els seus propis dispositius mòbils. La reacció d’Intel en aquell moment va ser la d’adoptar la nova tendència i desenvolupar polítiques d’ús adients. El resultat va ser una millora de la connectivitat, de la productivitat i de la seguretat.

Gartner ha elaborat un informe on aprofundeix sobre l’impacte del BYOD com a fenomen disruptiu en el món de les empreses i organitzacions, afirmen que cap el 2018 el 70% de les persones portaran els seus propis dispositius mòbils als llocs de treball.

Això també passarà en el món educatiu, només cal fer un cop d’ull a l’informe de Pew&Internet sobre els adolescents i els smartphones. El darrer informe Horizon també fa èmfasi en el concepte Mobile Learning. Empreses com la brasilera Navita ja han començat a fer plans per capitalitzar aquest mercat; la norteamericana Cisco disposa d’un ampli ventall de solucions BYOD per al món educatiu.

No és una moda passatgera, es dona una convergència de factors que expliquen el fenomen i el fan irreversible:

Una gran i molt diversa oferta de maquinari a preus cada cop més assequibles
Les escoles tenen fortes restriccions econòmiques, pot suposar un estalvi pressupostari que els alumnes, professors i personal de gestió portin els seus propis equips
El desenvolupament del Cloud Computing i l’accés a aplicacions gratuïtes o de molt baix cost (google, zoho,…)
Els pares s’estan adonant de la necessitat dels dispositius digitals per a l’aprenentatge i per a l’adquisició de les competències digitals del segle XXI; les escoles també volen que els alumnes posseeixin i dominin aquests coneixements i habilitats

Les escoles han fet molts esforços per equipar les aules, dotar de cablejat, wifi, sortides a Internet amb prou ample de banda, reforçament dels perfils professionals TIC per donar suport i manteniment, mesures de seguretat, armaris carregadors de bateries, pissarres electròniques…

Amb el BYOD apareix més i nova feina, cal elaborar plans, protocols i criteris per animar als estudiants i professors a fer ús dels seus propis dispositius i preparar les organitzacions i les infraestructures:

L’escola ja té experiència en solucions CloudComputing? Sense un conjunt d’aplicacions al núvol (cloud computing) es impossible aplicar les polítiques BYOD, es necessari poder arribar a tota la comunitat per comunicar, publicar, presentar, compartir informació, participar,…
És prou potent el nostre wifi, està prou dimensionat?
Disposa l’escola d’un accés segur per als nostres estudiants , professorat i personal de gestió?
L’escola està preparada per quan els estudiants trenquin els codis de conducta? Existeixen protocols de reacció?
Els òrgans de govern tenen coneixement del significat del BYOD?
Les normatives actuals de les que disposa l’escola prohibeixen l’ús dels dispositius que el BYOD reclama i necessita?
Quin és l’abast que volem donar al BYOD? Hi ha tants dispositius que caldrà marcar quins són els permesos i els seus usos: portàtils, tablets, smartphones… Quines especificacions suportarà el sistema i quins mecanismes de centralització de dades de forma segura hi haurà?

Com s’organitzarà la logística? Els estudiants s’encarreguen de mantenir els seus dispositius carregats i assegurats? L’escola disposarà de dispositius en préstec? Hi hauran espais segur on guardar els dispositius durant les classes d’esport, exàmens, menjador…
Què passa amb aquells estudiants que no tenen i/o no es poden pagar els dispositius? Com resoldrà l’escola aquest problema? Com l’escola donarà resposta a aquesta necessitat sense estigmatitzar l’alumne?
Quins serà el pla de formació i capacitació digital per al professorat i personal de gestió en relació al domini i ús dels dispositius mòbils? I de les aplicacions al núvol?
Com es garantirà l’alfabetització inicial en ciutadania digital, els usos de les xarxes i la cura de la identitat digital?
Com comunicarem tot això als pares? Han de saber, conèixer i acceptar que els seus fills utilitzin i portin a l’escola aquests tipus de dispositius. Quina serà la política si un dispositiu es perd o és robat? Es farà responsable l’escola dels articles perduts o robats?
Quin pressupost té l’escola per al BYOD? Encara que signifiqui estalvis en maquinari, també produirà despeses i inversions a curt termini.

https://sites.google.com/a/cheshire.k12.ct.us/cheshire-byod-resource-center/home

http://www.pps.k12.or.us/schools/gray/751.htm

http://www.courierpress.com/news/2013/apr/11/byodsouth-students-learn-lessons-on-their-and/

La llibertat tecnològica ha de venir acompanyada d’una gran responsabilitat, ha d’haver-hi una raó pedagògica i/o de gestió i organització de l’escola per a promoure i permetre l’ús dels propis dispositius mòbils. Només amb una bona estratègia inicial i un pla d’implantació garantirem la seva eficàcia en la direcció de canviar la forma en la que mestres i estudiants milloren el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Aquí podeu trobar més enllaços al voltant del BYOD

6 reptes TIC per a l’educació

El darrer informe Horizon fa referència a sis grans reptes per a les institucions educatives:

1. Formació i desenvolupament del professorat i personal de gestió. D’una banda, el professorat viu sota la pressió d’incorporar les TIC a les aules i no està globalment capacitat per a fer-ho, no disposa de les competències i habilitats digitals necessàries; de l’altra, manca un lideratge clar dins les institucions educatives per fer front al repte estratègic i de canvi cultural – que no només tecnològic – que representa la innovació educativa avui.

Tot plegat ens porta cap una deriva d’inversions infrautilitzades o mal utilitzades enlloc de fer-les servir com a palanques de canvi per a la innovació educativa i per incrementar el grau d’atractivitat i retenció de la atenció i interès dels estudiants.

2. Resistència al canvi. Totes les organitzacions generen resistència al canvi, les institucions educatives també. Només amb un fort lideratge i una estratègia definida es pot fer front a aquest repte. El món de l’educació pot anar a veure de les fonts del management per inspirar-se en els processos de gestió del canvi.

3. Disrupció a partir de l’aparició de nous models educatius. Totes les institucions educatives busquen la manera d’oferir els millors serveis educatius possibles, en certa manera, unes son competidores o substitutives de les altres. Els MOOCS estan tocant a la porta de les escoles, no només de les universitats, de fet, el que està intentant aproximar-se és l’elearning.

Als USA ja hi han exemples d’escoles híbrides que tenen com a missió ser capaços de graduar al 100% dels seus alumnes i preparar-los per a l’èxit a la universitat i a la feina. La incorporació de l’learning els permet – especialment per a alumnes en risc- , la flexibilització horària i el desenvolupament de plans personalitzats que ajuden a mantenir als estudiants vinculats, compromesos i enfocats cap el seu èxit.

4. Aprenentatge informal. L’estil tradicional on el professor fa una conferència de la matèria i després un examen és encara el model predominant. Les escoles haurien de poder oferir una experiència educativa el més complerta possible, amb aprenentatges informals, fora de l’aula, amb contacte i pràctica directa amb empreses i institucions… i això no sempre passa.

Un exemple d’aprenentatge informal son les flipped classroms, capgirar l’aula. Els nous conceptes i materials d’estudien fora de l’escola i a l’aula es resolen dubtes, problemes i es duen a terme pràctiques i experiments. No és una solució-miracle, però és un recurs didàctic més per a la construcció d’un bon pack de recursos informals i innovadors.

5. Necessitat de millorar l’aprenentatge personalitzat. Encara hi ha un gap prou important entre la visió de la personalització de l’aprenentatge i les eines tic per aconseguir-ho. Uns elements clau per orientar aquesta personalització passarien per:

Basar-se en les fortaleses i debilitats de cada alumne
Orientar-se al desenvolupament de les aptituds i increment de la confiança de l’alumne
Oferir optativitat curricular
Integrar-se comunitàriament, es a dir, en relació i coordinació amb entitats i institucions locals que donin suport a l’escola per millorar el progrés dels alumnes

6. Necessitat de millorar l’ús de la tecnologia en el procés d’ensenyament i aprenentatge i en l’avaluació. Encara estem a les basseroles de com implementar en el currículum el conjunt de noves competències i habilitats de les que abans parlàvem i de fer-ho amb l’ús de les TIC. L’impacte de la tecnologia a les nostres vides està canviat la forma com aprenem, ens comuniquem, accedim a la informació , avaluem als estudiants…

La digitalització de l’educació: elements clau

Hi ha un canvi de paradigma a l’educació, els mètodes tradicionals de l’ensenyament i l’aprenentatge estan sent desafiats per l’emergència de noves tecnologies educatives com per exemple l’elearning, una de les més potents, capaç de modificar la manera en com es pressuposten els recursos, com s’ensenya i com s’aprèn. L’elearning pot introduir eficiència en el sector de l’educació, pot ajudar a reduir determinats costos alhora que es capaç de democratitzar els recursos al posar-los a l’abast de tothom.

De la mateixa manera que els efectes perturbadors de la digitalització (fragmentació de la audiència, profusió de nous continguts, migració de productes a serveis, convergència entre continguts i plataforma, centralitat de les dades…) van transformar la indústria de la música i dels mitjans, també ho farà – ho està fent- al sector de l’educació.

Els grans gegants mundials de la indústria de l’educació ( Pearson, McGrawHill, Benesse, The Washington Post Company, Apollo Group) ho saben i disposen de suficients recursos per entrar amb força al mercat europeu de l’educació.

https://s3.edsurge.com/uploads/photo/image/53/IBIS-Capital-eLearningFlyer.jpg

Com ens explica Clayton Christensen en aquest vídeo, la disrupció a l’educació és un fet,

Com també és un fet l’aparició de noves iniciatives disruptores dins el sector de l’educació, com ara Udacity (moocs); Lore (sistemes de gestió social de continguts per l’aprenentatge); Khan Academy (educació gratuïta per a tothom en qualsevol lloc i moment); Quipper (elearning apps); Languagelab (un món virtual per aprendre idiomes).

Tots plegats, els grans agents i els nous disruptors estan generant nous productes i serveis per a totes les fases de la cadena de valor del sector.

https://s3.edsurge.com/uploads/photo/image/53/IBIS-Capital-eLearningFlyer.jpg

Siguin com siguin els nous productes i serveis educatius que veurem, si volen ser excel·lents hauran d’acomplir un conjunt de requisits, que segons la Foundation for Excelence in Education passen, entre d’altres, per:

Eligibilitat i accés . Els estudiants han de poder escollir i tenir accés a continguts i cursos online d’alta qualitat.
Aprenentatge personalitzat. La digitalització permet la personalització de la experiència d’aprenentatge.
Promoció. La promoció de curs dels estudiants es pot fer en base a competències demostrades; històricament s’ha basat en dates de naixement (el que Ken Robinson denomina agrupació per data de producció), controls i assistències,.. L’aprenentatge digital posa el focus en l’estudiant, no en l’escola, així por anar avançant al seu ritme sobrela base del seu domini sobre els continguts.
Qualitat dels continguts. Adaptació constant del mateix i la millora de la seva interactivitat són claus per incrementar el rendiment acadèmic. En el següent esquema podem veure les recents previssions del informe Horizon.

http://www.nmc.org/publications/2013-horizon-report-k12#nmchz

Instrucció digital. Formar al professorat i personal de gestió de les escoles en els elements que comporta la digitalització, les tècniques per involucrar als estudiants, la personalització de l’aprenentatge, la docència i gestió en entorns virtuals d’aprenentatge,.. són condicions de possibilitat de l’èxit de la implantació de la digitalització a les escoles
Avaluació i transparència. Els sistemes de gestió de les plataformes d’aprenentatge han de poder donar mètriques personalitzades del rendiment acadèmic, així com feedback a alumnes i professors de forma que els ajudi en el seu progrés basat en les competències adquirides.
Prestació i lliurament del servei. Cal una infraestructura que suporti l’aprenentatge digital. Els estudiants ja estan utilitzant els seus smartphones per comunicar-se i accedir i compartir informació aquests dispositius poden ser una bona porta d’entrada per l’aprenentatge digital

Com gamificar l’escola

Podríem entendre per gamificació l’ús del dels elements del disseny del joc de forma descontextualitzada, es a dir, en contextos de no joc. Aplicat a l’educació, la intenció obliqua seria millorar l’aprenentatge aprofitant-nos del fet que jugar és intrínsecament gratificant per les persones, ens agrada jugar.

En el món de l’educació, plataformes de serveis com Youtopia utilitzen elements propis dels jocs com ara reptes, punts, medalles, insígnies, taules classificatòries,… per a motivar als estudiants i comprometre’ls en la dinàmica d’aprenentatge. En aquest vídeo podem veure com el professor gestiona la plataforma.

Son diversos els elements del joc que podem aprofitar en el camp de l’educació i l’aprenentatge:

La idea de progrés, la visualització dels èxits de forma acumulativa. Per exemple mitjançant l’assoliment de diferents nivells de joc que aconseguim desbloquejar per tenir accés al seu contingut, o per la obtenció d’una major puntuació.
La idea d’esforç, de sentir-se orgullós de la feina feta. Tenim el recurs del reconeixement públic; de la col·laboració i el treball d’equip; del significat transcendent d’haver aconseguit superar una prova o un repte; d’assolir etapes per tenir accés a nous reptes; d’implicar a la resta de companys.
La idea de desbloqueig continu de la informació. Rebre bonificacions i recompenses inesperades que ens permeten seguir avançant; jugar i participar per no perdre tot els que s’ha guanyat fins el moment; fer front als reptes amb una limitació de temps determinada; navegar per tot l’entorn d’aprenentatge per descobrir tresors de coneixement amagats; treballar amb reptes que requereixen moltes habilitats simultàniament, ser capaç de trobar la síntesi; jugar constantment fins arribar a dominar el joc.

Així el joc es pot introduir a la escola per moltes vies:

Plataformes d’edició per a produir artefactes per participar en altres jocs.
Sistemes de gestió de continguts sobre temes concrets, per exemple, aprendre la història de la navegació jugat als víkings.
Fent ús de simulacions; es poden aprendre conceptes de geometria, matemàtiques, enginyeria amb jocs de construcció que ens permetin crear un pont, o qualsevol altre gran construcció. O aprendre a programar de forma gamificada a llocs com coderace.me o codeacademy.

http://coderace.me/

http://www.bridgebuilder-game.com/

Sistemes d’activació de discussions. Per exemple, estudiar la probalibitat amb jocs i videojocs com Dungeons&Dragons
Canvis de rol, obtenir diferents identitats per mirar de solucionar problemes, per exemple fer front a una crisi d’empresa, o al repte de fer d’alcalde de la ciutat a simcity

http://www.simcity.com/es_ES/game/info/incredibly-deep-simulation

Des d’un punt de vista del disseny de l’activitat, les recomanacions a seguir per a introduir la gamificació a l’aprenentatge, passen per:

Aclarir i escriure en forma verbal els resultats esperats de l’aprenentatge, el que esperem que els estudiants aprenguin des del punt de vista d’habilitats intel·lectuals, cognitives, motrius, informacionals, actitudinals…
Escollir una idea, un centre d’interès que sigui capaç de suportar tot el desenvolupament de l’acció d’aprenentatge.
Realitzar el guió del joc, l’storyboard. Definir les fases, parts, activitats…
Dissenyar les activitats d’aprenentatge. Preveure què farà el professor i què haurà de fer l’estudiant. i quins seran els recursos que s’utilitzaran.
Formar grups de treball barrejant estudiants amb diferents habilitats, ajudar-los en el progrés de grup a equip, jugar i moderar la competició entre els diferents equips i procurar la seva cohesió
Aplicar la dinàmica pròpia dels jocs: competició, emoció, reptes, sentit del joc, nivells, curiositat motivació, dret a l’error, llibertat d’interpretació, recompenses…

Tot això sense perdre mai de vista tant l’atenció individual, com si l’aspecte competitiu del joc fomenta o resta valor als processos d’aprenentatge.

Us deixo l’enllaç dels meus bookmarks sobre gamificació per si necessiteu aprofundir en el tema, trobareu una trentena de fonts interessants.

Socialmedia a l’escola: el cas Eudora Schools

A moltes escoles, i a molts mestres, sentir parlar de Facebook, Twitter o Youtube els posa nerviosos, tots coneixen algun cas de mals usos on infants, joves i professorat han tingut, diguem-ho així, no massa bones experiències. Tot plegat es veu més com una amenaça i font de nous riscos que com un espai de noves oportunitats; per tant, millor mantenir els socialmedia lluny de les aules.

Aquest era el punt de partida en el moment en que a Eudora Schools es van plantejar fer un pas endavant. Es van adonar de que vivim en un món digital i que no es possible demanar ni als alumnes ni a les famílies que es relacionin amb els mestres i amb l’escola fent abstracció d’aquest fet; al capdavall, amb la resta del món tenen relacions digitals, per què no ho haurien de voler fer amb l’escola?

Es van adonar que l’escola no feia cap ús ni de les xarxes socials, ni del vídeo, ni del blocs,… per incorporar-los com a eines en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Tampoc havien elaborat cap guia de comportament a Internet; la relació amb els pares es limitava a la comunicació presencial en temps real, o de forma diferida amb l’ús del correu postal i els clàssics opuscles informatius.

A finals de 2011 van fer un cop de cap i van destinar tot el 2012 a formar-se digitalment. Avui en dia disposen d’una forta presencia a la xarxa, al seu directori (en constant canvi, es clar) podem veure on i com hi son presents. Disposen de diferents canals a Youtube plens de produccions pròpies; el professorat està fent més networking que mai gràcies a l’ús de Twitter; la seva pàgina de Facebook s’ha convertit en el principal lloc de trobada, conversa, col·laboració i participació de la comunitat educativa; els estudiants més grans utilitzen el microblogging per compartir idees i connectar amb els mestres…

Han descobert que hi ha perills i beneficis, però amb una bona política de gestió dels riscos s’aconsegueixen grans recompenses, el balanç és força positiu. El desenvolupament professional i les polítiques i procediments de resposta ajuden a gestionar el risc i el compensen amb escreix.

En el següents vídeos podeu veure com ho explica la cap de comunicació de la escola, en aquest primer vídeo ens parla dels primers passos que van fer, de com van superar els problemes inicials i van abordar la gestió dels riscos:

En aquest segona part ens relata la implantació del socialmediaplan, la formació dels equips i la aparició de la figura dels “ambaixadors socials” com a agents clau del procés:

El tercer vídeo està dedicat a la part on es relata la gestió de la comunitat i la revisió del impacte i èxits assolits:

Finalment, una crida a la acció per a que més escoles facin el pas:

Podeu trobar el post original de la Directora de Comunicació d’Eudora Schools seguint aquest enllaç

Accions i hàbits per una ciutadania digital

Aquest passat diumenge llegíem al diari la opinió de deu experts per reinventar la escola del segle XXI, la creativitat i la innovació eren al centre de les diferents aportacions. L’article destacava cinc competències clau que la escola ha de desenvolupar: pensament crític, intel·ligència social, innovació i creativitat, tractament de dades i fluïdesa multimèdia.

Si la ciutadania la podem mesurar en relació a la qualitat de les respostes d’un individuu com a membre d’una comunitat donada, la ciutadania digital vindria definida per la qualitat dels hàbits, accions i patrons de consum que afecten l’ecologia dels continguts digitals i les comunitats.

En termes d’hàbits i habilitats, es tracta de veure com som capaços d’utilitzar, seleccionar, filtrar, dominar i crear les accions que defineixen el to i la qualitat de les nostres interaccions en entorns digital.

Més enllà dels domini del tractament i edició de dades, els estudiants – i el conjunt de ciutadans – necessiten aprendre com actuar correctament a Internet, conèixer les regles de les xarxes digitals i els socialmedia:

Utilitza la tecnologia per recopilar informació, comunicar-te o simplement per divertir-te.
Participa en el món dels socialmedia, col·labora i fes preguntes.
Respecta el punt de vista dels altres, accepta que poden dir alguna cosa significativa i llavors explica per què estàs en desacord o no.
Cita a l’autor dels treballs que utilitzis.
Expressa respectuosament la teva opinió en els diferents entorns digitals.
Canvia i adaptat a través dels diferents recursos i coneixements que has anar recopilant online.
Busca diferents opinions i punts de vista sobre el tema de la teva cerca.
Inclou a tots els que vulguin unir-se.
Escolta el que altres diuen; fes tallers i cursos d’escolta activa.
Busca fent servir tot tipus d’eines.
Determina la credibilitat de les fonts.
Domina l’ús del teu ordinador, tablet, smartphone…
Crea un blog, wiki o qualsevol altre plataforma que et permeti expressar la teva opinió i les teves descobertes.
Posiciona’t clarament contra el cyberbulling.
Participa d’altres cultures mitjançant Internet.
Dissemina la informació útil i rellevant.
Fes xarxa de treball amb experts i especialitstes, porta’ls a l’aula a través dels mitjans digitals: skype, facetime, hangouts…
Sigues hàbil en poder identificar estafes i spams a Internet.
Mantingues la teva la privacitat, no compartir informació personal o íntima.
Configura be les opcions de privacitat a les diferents plataformes en les que es pugui participar.
Limita l’ús. Del món dels bits al dels àtoms, mou-re’s i fer exercici.
Parla i explica a algú si et trobes amb lectures o converses online que et molestin o et preocupin.
Utilitza bons modals a Internet, netiquette.
Explora els que els altres estant fent en tot el món, diverteix-te i incorpora noves habilitats digitals.

Us deixo un video d’en Howard Rheingold parlant d’aquests assumptes.

MOOC, 8 tipologies

Recentment he llegit un article al blog de Donald Clark parlant dels MOOCS i les seves diferents tipologies des d’una perspectiva pedagògica, des del punt de vista dels instruments d’aprenentatge que incorporen

.

En primer lloc ens parla dels TransferMOOCs, la oferta de Coursera entraria dins aquesta categoria. Es tracta de traslladar a una plataforma MOOC els cursos existents; estan conduits pel professor, el supòsit pedagògic és el de la transferència de continguts, molts imiten els cursos tradicionals amb l’ús de conferències, proves curtes, avaluacions. És la opció mes moderna dels cursos tradicionals.

En segon lloc, els MadeMOOCs, Udacity es qui representa millor aquesta categoria. Més innovadors en l’ús del vídeo, defugint els “talking heads”. La qualitat del material, la elaboració de les tasques, la resolució de problemes i les experiències d’interactivitat amb el material i el programari, el treball col·laboratiu i les experiències de co-avaluació entre els alumnes, son característiques d’aquesta tipologia.

En tercer lloc, els SynchMOOCs, cursos amb data d’inici i d’avaluació fixes. Tant Coursera com Udacity (amb els seus “hexamestres”, cursos de set o vuit setmanes) incorporen dins el seu portafoli aquest tipus de cursos. La idea es facilitar l’alineació del treball docent amb la seva cohort d’estudiants i incrementar la motivació dels mateixos.

En quart lloc, els AsynchMOOCs, cursos totalment oberts, sense dates fixes d’inici o avaluació. Es poden començar en qualsevol moment i lloc (diferents zones horàries). Aquesta tàctica potser ajuda a reduir les altes taxes d’abandonament. A Coursera pots realitzar un curs en modalitat totalment auto-formativa, però llavors no tens garantit el certificat de finalització.

En cinquè lloc, els AdaptativeMOOCs. CogBooks és l’exponent d’aquesta categoria. Utilitzen algoritmes adaptatius per presentar experiències d’aprenentatge personalitzades basades en una avaluació dinàmica i un conjunt de pre-requisits establerts per poder iniciar el curs. Aquests cursos no lliuren els coneixement de forma plana, clara i estructurada; les analítiques del seu funcionament serveixen per a la millora contínua del curs. La Fundació Gates els ha identificat com a la tipologia amb més potencial per a la productivitat de MOOCs a gran escala.

En sisè lloc, els GroupMOOCs, NovoEd la plataforma MOOC de Stanford és l’exemple. Es tracta de cursos que comencen amb grups reduïts d’estudiants que treballen col·laborativament, la idea es incrementar el grau de retenció i fidelització dels estudiants. Els estudiants són seleccionats per un software que te en compte aspectes sociodemogràfics, geogràfics, habilitats i coneixements; els estudiants disposen d’un mentor per reforçar el seu compromís i progrés.

En setè lloc, els ConnectivistMOOCs. Iniciats per George Siemens i Stephen Downes. El coneixement prové més de la xarxa de connexions que no pas d’un contingut predefinit. En els altres MOOCs veus vídeos, en aquest tipus de MOOC realitzes els vídeos. Els participants comparteixen els seus coneixements i van generant una trajectòria pròpia.

En vuitè i darrer lloc, els MiniMOOCs. OpenBadges és l’exemple més clar. En general els MOOCs tendeixen a associar-se a les universitats i als seus tempos organitzatius. Però apareixen nous i petits cursos especialitzats que no necessiten ni s’ajusten a un calendari de set o vuit setmanes o més, i que, a més, poden ser més fàcilment comercialitzables.

Sigui quina sigui la tipologia escollida, el més important és centrar-se en les necessitats dels estudiants. Finalment, els atributs que que fan atractiu un MOOC passen per:

El Branding de la institució – i del professor o professora – que els ofereix
Els recursos i la qualitat dels materials
La certificació de la superació i finalització del curs (i la seva convalidació per altres estudis). Apareixen noves iniciatives orientades a certificar i validar la formació continua adquirida a la xarxa, per exemple Degreed.

El nivell de dificultat i pre-requisits
Les opinions dels participants i el seu nivell de satisfacció i recomanació
El model pedagògic i el paper del connectivisme
La carga de treball i la facilitat per aprendre

A Catalunya, la UAB ja ha començat a fer els primers passos, tamé la UdG a través de Miríada ; al mercat espanyol la iniciativa ha estat d’una escola de negocis, l’IE; altres universitats espanyoles també ofereixen cursos mitjançant Míriada, la plataforma iberoamericana per als MOOCs. Mentre escric aquest post apareix un altre iniciativa des de Xile, Classroom; en paral.lel la Comissió Europea, a través de l’Eadtu posa en marxa una iniciativa de llançament de MOOCs amb dotze universitats a distància, entre elles la UNED.

Quan trigarem – des de el sistema universitari català – a prendre la iniciativa i organitzar una oferta orientada a les necessitats dels participants?

un nou concepte d’aula pel 2020

Fa uns dies em van convidar a participar en el procés de reflexió estratègica d’una institució educativa. Amb una metodologia mil·limetrada, teníem música de fons pels moments de treball personal, un grup de tretze persones amb diferents rols (mestres, gestors, tecnòlegs, consultors…) vam treballar plegats durant dues hores intentant repensar l’escola i el procés d’ensenyament-aprenentatge en clau de futur.

Fruit d’aquestes deliberacions, em va venir al cap la idea que us represento en l’esquema de dalt en relació al concepte “d’aula” i de com aquest concepte està patint un desplaçament. Dins el sector educatiu venim d’un món on la tecnologia era quelcom que podíem trobar – i no sempre – a la Secretaria de les escoles, o a la Administració de les mateixes, informàtica de gestió en diríem. En els darrers anys hi ha hagut una forta reacció per portar la tecnologia a les aules (ordinadors, pissarres electròniques, projectors, portàtils, wifi, cablejats i sistemes d’àudio,…), i això està bé, concentrar l’atenció a les aules ha estat un fort intent d’alinear les organitzacions en allò que és el més important, el que els infants i les noies i nois aprenen i com ho fan. Al cap i a la fi els tenim agrupats per “any de fabricació” i localitzats en un mateix espai que anomenem aula.

Crec que aquest concepte heretat d’aula ha estat una condició necessària però, en termes de repensar el futur estratègicament, és del tot insuficient i ens pot portar a errar completament la direcció dels nous esforços per reinventar les nostres escoles, el rol dels nostres professors i estudiants i l’evolució dels processos d’ensenyament i aprenentatge.

Proposo repensar les aules al voltant de dos eixos: l’aula com a barreja d’àtoms i bits, d’elements presencials i elements virtuals, en tot moment i en tot espai; i la personalització i innovació del procés d’aprenentatge i del seu seguiment.

Si som absolutament radicals amb aquests vectors oferirem un servei educatiu altament diferenciat, eficaç, eficient i molt competitiu en termes de qualitat percebuda i rendiment acadèmic i social. Les famílies estaran encantades i voldran matricular els seus fills i filles a les nostres escoles. És més, trigaran poc en exigir aquest tipus de servei a les nostres escoles, com ja ho estan començant a fer amb tots els serveis als que accedeixen en la seva vida.

Ser absolutament radical vol dir que el criteri de veritat que apliquem per prendre decisions educatives i/o organitzatives passa per comprovar si s’apliquen els dos eixos, en cas contrari, refinar la qüestió fins que encaixi de forma clara i evident amb els mateixos.

Aquest camí pot semblar simplista, però és força complexe i ens obliga a enfocar-nos (en l’alumne i el que necessita), així resultarà automàtic pensar els projectes d’aprenentatge barrejant experiències a l’aula, a la intranet, a internet; pensar materials didàctics adhoc per a cada estudiant adaptant-nos cada cop més i millor a les seves millors maneres d’aprendre; organitzar equips de tutors per donar suport virtual als estudiants en tot espai i moment, trencar els grups aula per crear-ne de nous,…

Unes pistes per ajustar-nos als eixos és vetllar perquè els nous projectes i accions es caracteritzin per posseir atributs socials: fem ús tant de la intranet de l’escola com de les xarxes socials a internet?; atributs locals: la nostra oferta s’ajusta al nostre entorn? hem pensat prou bé els moments presencials de socialització i transmissió de valors? hem incorporat apps per a la gestió de la vida quotidiana del nostre entorn?; i finalment, la mobilitat: connectem amb els nostres estudiants, famílies i stakeholders a través de totes les pantalles: mòbil, tablet, pc, portàtil…? Ens ajudaran a no marxar dels eixos i a pensar i fer possible una nova escola al 2020.

PD: seguint aquest enllaç podeu trobar un bon recull de recursos educatius

El Canvas d’Osterwalder aplicat a una entitat nonprofit

Avui us porto un petit exercici de desenvolupament estratègic d’una entitat sense afany de lucre dedicada a l’educació en el lleure infantil i juvenil i a activitats socio-comunitàries utilitzant el BMG.

La necessitat d’introduir una capa de management en les entitats socials es quelcom evident, cal que el teixit associatiu estigui ben gestionat, sigui sostenible i pugui créixer, innovar i desenvolupar-se per donar resposta a les necessitats de cada moment. Tot això amb la màxima independència possible i sense oblidar que aquesta capa de management és merament instrumental, s’ha de pensar com fer el màxim amb el mínim d’estructura de costos fixes de gestió possibles, els recursos s’han de dedicar a l’activitat principal sempre. Aquest és el criteri per conèixer la bona salut moral d’una entitat.

En aquest cas, vam utilitzar la metodologia del canvas per centrar i repensar el paper de la entitat i les seves activitats clau.

El primer pas va ser identificar els diferents “clients” dels serveis de la entitat per després identificar quina era la proposta de valor per a cada segment, detectant a quina necessitat donàvem resposta en els diferents moments del seu dia a dia i al llarg de la nostra relació amb ells durant el curs i el pas dels anys. Per això vam haver de repassat quin tipus de relació manteníem i si la podíem millorar.

El següent pas va ser analitzar el conjunt d’activitats que necessitàvem saber fer per dur a terme les nostres propostes de valor, què era allò clau en que havíem de ser excel·lents i quins recursos ens calien per aconseguir-ho. Finalment, ens calia detectar el conjunt d’aliances i relacions externes necessàries pel funcionament de tot plegat i analitzar el compte d’explotació per garantir la sostenibilitat de la entitat.

Aquesta dinàmica permet la participació amplia de l’equip, i te la virtut de la senzillesa i l’enfoc a “client”. Amb un cop d’ull ens permet visualitzar on volem a anar i a fer què.

37 anys d’història d’un esplai en 17 il·lustracions

Avui vull compartir la història del Club Infantil Juvenil Sanfeliu Sant Ildefons, una entitat de més de 35 anys de recorregut; des de l’any 1975 fins avui en dia treballant de forma ininterrompuda en el camp de la educació de nens i joves en el lleure i en activitats socio-comunitàries als Barris de Sanfeliu (L’Hospitalet ) i Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat).

www.sanfeliu-santildefons.org

Molts dels que vam començar en els inicis encara hi som presents col·laborant i donant suport a l’actual equip de monitors professionals i voluntaris. La nostra societat necessita de moltes entitats que, com aquesta, treballin cada dia en els seus barris introduint una mica més de justícia social. Us deixo més de 35 anys d’història en 17 dibuixos que volen servir d’homenatge a tots als que fan i han fet possible la vida d’aquesta entitat arrelada al seu territori.