Les converses poden ser dialèctiques o dialògiques. En les converses dialèctiques tractem d’arribar a una comprensió comú, l’esforç dialèctic és el d’arribar a un fonament comú, a una síntesi. En canvi, les converses dialògiques fan referència a una discussió que no es resol trobant un fonament comú; encara que no s’arribi a un acord, els participants de la conversa prenen una major consciència dels seus propis punts de vista i incrementen la comprensió mútua.
Doncs bé, tant la innovació en el si de les organitzacions, com la complexitat de les relacions de cooperació comunitària a la xarxa i en el món dels àtoms, necessiten d’una estructura dialògica. Només la dialògica ens permet “pensar des de fora de la capsa“, pensar diferent. Si eliminéssim les reaccions dialògiques en una conversa a la xarxa o en el sí d’una organització, estariem destruint els pensaments poc comuns.
La capacitat que tenim per cooperar és molt més gran i complexa del que les institucions ens permeten; no ens ha de fer por el dissens, sovint marca l’inici de la innovació. La organització comunitària, amb tota la seva complexitat i mutació constant, demana intercanvis dialògics per poder fer possible la cooperació i avançar plegats.
One Comment
[…] sense por al dissens. La capacitat que tenim per cooperar és molt més gran i complexa del que les institucions ens […]