Posts Tagged ‘educació’

Aprenentatge personalitzat

Amb un aprenentatge personalitzat podem identificar les necessitats úniques dels estudiants i fer-lis front optimitzant el procés d’aprendre dia a dia. Optar per un aprenentatge personalitzat passa per l’adaptació als punts forts de cada estudiant, a les seves necessitats i interessos, a què, com, quan i on vol aprendre, proporcionant la màxima flexibilitat i suports per assegurar el domini de les matèries i continguts.

El propòsit d’un aprenentatge personalitzat és fomentar la vinculació, participació i l’elecció en la seva educació. La diferenciació és clau en l’aprenentatge personalitzat, l’aproximació per part de l’educador és a mida, propera, un a un. Es produeix un canvi en la dinàmica educador-alumne; els educadors assumeixen nous rols: mentors, facilitadors. El fet de donar als estudiants la propietat del seu procés d’aprenentatge valorant els seus interessos i passions incrementa la seva motivació al sentir-se més valorats.

L’aprenentatge personalitzat es dona en tot moment i espai, l’escola no es redueix a l’aula. En tot lloc i moment es pot donar un aprenentatge que uneix experiències formals i no formals connectades tecnològicament. L’aprenentatge personalitzat és una aprenentatge connectat on els estudiants disposen d’una xarxa de connexions i un conjunt de recursos flexibles per capturar, distribuir i compartir els coneixements.

Podem distingir un conjunt d’elements que caracteritzen un model d’aprenentatge personalitzat:

L’ensenyament diferenciat
Plans individualitzats d’aprenentatge
Ritmes flexibles
Retroalimentació constant entre educador i estudiant, resolució de problemes
En tot lloc i moment (físic i virtual)
L’estudiant en el centre del model educatiu
Avaluacions basades en el rendiment, metodologies de projectes, de treball d’equip, gammificació de les activitats.

La personalització de l’aprenentatge no es pot reduir a la millora dels dissenys dels currículums acadèmics, o a la introducció de la tecnologia. Es tracta de transformar el sistema, un sistema que fracassa. Es tracta de transformar el rol del professorat i dels alumnes. Es tracta de posar l’èmfasi en que els estudiants aprenguin, en produir canvis positius en les seves vides.

Desenvolupar l’autoeficàcia

Ens cal desenvolupar l’autoeficàcia. Ara ha fet un parell d’anys que vaig dedicar un post al tema de l’autoeficàcia i el connectivisme citant al psicòleg Albert Bandura. Sintèticament l’autoeficàcia planteja que podem exercir control sobre les pròpies motivacions i comportament impactant així en el nostre entorn social. Els educadors-mentors poden jugar un paper clau per desenvolupar l’autoeficàcia treballant en les quatre àrees clau que Bandura va detectar:

a) Experiències anteriors o primàries: Són les experiències positives que desperten interès en un nen en la recerca de nous reptes. La generació d’experiències positives està directament relacionada amb els recursos dels que disposa la família, així que ens cal posar en marxa programes – dins i fora de l’horari lectiu – amb mentors que proporcionin informació personalitzada, assessorament i ajuda tècnica als estudiants per tal de garantir millor una experiència positiva d’aprenentatge.

b) Experiències indirectes: Altres persones o models que inspiren a actuar i explorar nous temes. Si un estudiant es pot identificar amb algú que representi una història d’èxit o superació es pot inspirar en el seu comportament i seguir el model, quelcom semblant passa amb els amics, els mitjans de comunicació, les pel·lícules,…

c) Entrenament i persuasió verbal: la figura del mentor com a entrenador que pot proporcionar estímuls, motivar i persuadir.

d) Experiències emocionals amb avaluació fisiológica: Aprofitar l’experiència d’aprenentatge per donar un retorn emocional que alimenti i reforci l’interès. Proporcionar experiències inoblidables que donin forma als interessos i comportaments a llarg termini.

Els mentors són clau per desenvolupar l’autoeficàcia, poden proporcionar suport, ànims, estímuls i retroalimentació individualitzada tant a estudiants com al professorat. Per a fer-ho cal:

a) Experiències anteriors: Entendre les experiències prèvies, interessos i capacitats existents; entendre les limitacions i pors de la persona; començar amb tasques petites que proporcionin ràpidament experiències positives; establir objectius clars, significatius i alineats amb els valors i interessos de la persona; permetre un cert grau de llibertat en la presa de decisions i eleccions

b) Experiències indirectes: Aprenem imitant (Burke, imitació, ambició i simpatia), construïm el nostre sentit d’autoeficàcia observant comportaments d’altres que porten a l’èxit.

c) Entrenament i persuasió verbal: La persuasió verbal ajuda a desenvolupar l’autoeficàcia i una actitud positiva en el dia a dia. El reforç positiu anima a trobar solucions i a veure els problemes amb una perspectiva crítica.

d) Experiències emocionals: L’estat físic i emocional són claus per desenvolupar l’autoeficàcia. La tensió, estrès, dolor, fatiga, gana,… El mentor ha de tenir en compte a la persona globalment

Els mentors són una mena de confidents, no avaluadors, preocupats exclusivament per donar suport als seus aprenents, els observen i miren de construir confiança invertint moltes hores en ells. És així com reconeixem i admirem als bons educadors.

Robots o professorat

Robots o professorat, aquest és el tema d’un recent article de Tony Bates que m’ha cridat l’atenció. Planteja el dilema de si la tecnologia ha de substituir al professorat automatitzant els processos d’aprenentatge o si l’hem d’utilitzar per a potenciar al professorat i estudiants. Sembla que la resposta podria passar per una solució híbrida i equilibrada.

El dilema robots o professorat neix als anys seixanta amb Skinner i les seves màquines d’ensenyament per reemplaçar al professorat. Als vuitanta Seymour Papert planteja un ús de la tecnologia que apoderi als estudiants, no que els ensenyi directament substituint al professorat.

Llavors va arribar Internet fent possible la interacció asíncrona – sense coincidència ni el temps ni en l’espai – entre estudiants i professorat i entre els mateixos estudiants. Apareix un enfocament constructivista de l’ús de la tecnologia en l’educació. Es desenvolupen iniciatives d’educació on line incrementant la comunicació entre professorat i estudiants amb diferents intensitats d‘asincronia en la concreció de les seves metodologies educatives. Més tard neixen els MOOC’s, donant lloc a grans volums de dades pel que fa a l’anàlisi del procés d’aprenentatge i a una reactivació de l’enfocament adaptatiu del mateix amb l’aplicació d’intel·ligència artificial capaç de gestionar cursos massius. Torna a aparèixer el dilema entre robots o professorat, sorgeix un conflicte de filosofies i pedagogies; d’una banda la visió objectivista i conductista del món representada per l’automatització (una forma per reduir la despesa pública en educació i liberalitzar el mercat?); de l’altra, l’enfocament constructivista de l’aprenentatge col·laboratiu on line.

La tecnologia impacta en tots els sectors, també en el món de l’educació, però substituir al professorat per robots no millorarà l’aprenentatge en els aspectes clau necessaris al segle XXI: habilitats intel·lectuals d’alt nivell, pensament crític, innovació, creativitat, resolució de problemes complexos, treball d’equip, gestió del coneixement,…

Som animals socials i emocionals i aprenem de manera diferent al robots (per ara?). Hem d’utilitzar la tecnologia per permetre als estudiants més control i responsabilitat del seu aprenentatge, però l’automatització – en sí mateixa – no és la solució per al procés d’ensenyament-aprenentatge.

2020

He descobert recentment un llibre de la incubadora GSV que descriu les grans tendències que amb l’horitzó 2020 transformaran tots els sectors, especialment l’educació i la manera en com aprenem.

El llibre estableix una dotzena de grans tendències que fins al 2020 assenyalaran el marc estratègic de les empreses i les organitzacions per aconseguir aprofitar les noves oportunitats que es generaran en forma de noves si millors solucions per a les necessitats dels seus clients. Aquestes poderoses forces econòmiques, tecnològiques i socials es desenvolupen a partir d’una primera onada i s’aniran movent de forma massiva a la totalitat del mercat impulsant grans canvis.

Aquestes megatendències globals tenen un correlat especial en el mon de l’educació en el marc del 2020 que es concreta en set tendències específiques per aquest sector:

ROE, retorn de l’educació. Amb una major transparència i anàlisis de big data integrats les organitzacions del sector de l’educació podran escalar, incrementar el seu impacte i captar fons amb més facilitat.
KaizenEDU. Aprenentatge i millora continua. Tots som estudiants, l’època dels aprenentatges episòdics ha quedat enrere, ara el seu lloc l’ocupa l’aprenentatge continu impulsat per la necessitat constant de nous coneixements.
HMH. Hollywood meets Harvard. Fins ara la oferta ha estat més pull que push, s’han generat recursos allà on podíem aconseguir una alta vinculació de la gent interessada en aprendre. Cal fer un pas més, les grans inversions en la qualitat del materials didàctics i dels continguts poden ser tractors d’audiències massives.
Coneixement com a moneda. Abans la moneda necessària era un Grau, ara cal un portfoli personal de coneixement, experiències i noves habilitats com el pensament crític, la iniciativa, la capacitat de comunicació,…
SmartData. Més enllà del bigdata. En el sector educatiu, els motors de recomanació i els sistemes d’aprenentatge adaptatius estan impulsant l’aprenentatge personalitzat.
Mobilitat. El 90% dels estudiants tenen un smartphone. Les plataformes d’aprenentatge han de ser mòbils, portables.
Ment, cos i ànima. La investigació i avenços en neurociència i ciència cognitiva comencen a donar noves respostes al voltant de com aprenem. El cervell està influenciat per la condició física, la felicitat, la dieta i el benestar.

L’informe aposta per un aprenentatge actiu, amb un model educatiu que involucra als estudiants en l’acció, la investigació, la imaginació, la col·laboració, el treball de reflexió personal. L’aprenentatge actiu desplaça la responsabilitat d’aprendre des dels mestres cap els estudiants, animant-los a pensar i a fer.

Tendències en tecnologia educativa per al 2015

El darrer informe Horizon destaca sis importants tendències en tecnologia educativa per al 2015 que estant tenint un gran impacte en el món de l’educació:

1. La necessitat de desenvolupar cultures d’innovació. Tothom està d’acord en que la cultura d’una escola és quelcom molt important, però sovint és fàcilment oblidada per la pressió del dia a dia i la rutina de les operacions de gestió.

Crear un ambient on els professionals – professorat i gestors – es sentin valorats i compromesos és crític per a l’èxit d’una escola. Els increments de productivitat, de beneficis, de creixement, de més eficàcia i eficiència del professorat i millor rendiment dels estudiants estan directament vinculats amb el canvi cultural a les escoles. Algunes institucions educatives comencen a introduir metodologies importades del món de la empresa per desenvolupar poc a poc noves cultures d’innovació; altres ja han entrat en el món del BYOD.

2. Aliances i col·laboració entre institucions educatives. Els canvis demogràfics, la necessitat de fortes inversions, la connexió de la oferta educativa amb el món del treball, l’impacte digital,… Fan cada cop més necessari l’establiment d’aliances per fer front a tots aquests reptes amb majors garanties d’èxit; la tecnologia juga un paper catalitzador:

La tecnologia és un factor clau d’èxit, però necessita de fortes inversions. Els problemes pressupostaris i d’inversió de les escoles dificulten la seva capacitat per adquirir tecnologia. A més, el seu grau d’obsolescència es molt elevat, cal una renovació constant de maquinari i programari. Les aliances poden permetre l’obtenció de tecnologia de manera més assequible i sostenible.

Compartir dades i continguts. La tecnologia fa possible la compartició i edició de dades i de continguts. El bigdata a l’educació ens pot ajudar a entendre millor grans volums d’informació molt variable i a gran velocitat. En un post anterior ja vàrem abordar el bigdata des d’una perspectiva genèrica i de negoci, però també pot tenir un impacte directe a l’educació, per millorar i personalitzar els processos d’aprenentatge. El bigdata també pot servir per donar sentit i connectar l’àmplia varietat de situacions, pot connectar punts d’informació entre estudiants d’orígens i circumstàncies diferents i estudiar la correlació entre el rendiment de l’educació i el medi on es desenvolupa l’estudiant.

3. Mètriques i avaluacions. La tecnologia ajuda i permet la personalització de l’aprenentatge. Les dades juguen un paper clau en l’aprenentatge adaptatiu i en la millor comprensió de l’evolució dels estudiants. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats. La tecnologia permet una avaluació de l’aprenentatge de forma personalitzada i un salt des d’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos.

4. Recursos educatius oberts. A Internet podem trobar tot els continguts del món, mai podríem arribar a consumir tot el que hi ha. Avui es pugen setanta dues hores de nous vídeos a Youtube cada seixanta segons. Els ingredients ja hi són, els plans d’estudi es podrien construir a partir dels continguts seleccionats i aprovats pels mestres i d’altres experts i els estudiants obtindrien un univers més gran d’opcions a triar per assolir els requisits curriculars. Els cursos es podrien organitzar en funció del nivell de dificultat, metodologia d’aprenentatge, temàtica i d’altres atributs rellevants per optimitzar i personalitzar l’aprenentatge i la participació dels estudiants.

5. Increment de l’aprenentatge semi presencial, on i off line. La oferta de formació on line no para de créixer, és la més convenient per aquells que no es poden desplaçar, no tenen prou temps o no disposen a prop seu de la oferta formativa que necessiten. Però la formació semi presencial pot recollir el millor dels dos mons: els beneficis de la tecnologia i el contacte directe amb els mestres i les pràctiques de laboratori i empresa.

6. Nou disseny dels espais d’aprenentatge. Si tanquem els ulls i intentem imaginar-nos com seran les aules del futur, de ben segur que el primer que ens pot passar pel cap és un espai que no es construeix a partir de taules alineades front d’una pissarra. En una escola on s’imposarà el BYOD caldrà una interfície que permeti compartir i interactuar amb la informació, potser tota una paret de l’aula fa de pantalla interactiva, o potser les taules. Al Col·legi Claver-Raimat dels Jesuïtes de Lleida ja han començat a fer-ho dins el context del seu programa Horitzó 2020.

Escollir les tecnologies educatives

Existeix una amplia gama d’opcions per escollir les tecnologies educatives i d’aprenentatge digital que poden ajudar al professorat i a les institucions educatives a assolir els resultats i objectius d’aprenentatge desitjats. El model “sections” desenvolupat per Tony Bates planteja un seguit de preguntes clau per seleccionar les tecnologies d’aprenentatge. El mateix acròstic “sections” indica els àmbits clau a tenir en compte per seleccionar les tecnologies educatives on o offline mes adients:

S. Estudiants (students)

E. Facilitat d’ús (easy to use)

C. Costos (cost)

T. Funcions del professorat (teacher functions)

I. Interacció (interaction)

O. Qüestions organitzatives (organizational issues)

N. Treball en xarxa (networking)

S. Seguretat i privacitat (seguretat i privacitat)

Amb aquest model en Bates estableix cinc preguntes inicials per a poder fer la millor selecció tecnològica possible:

Qui son els alumnes?
Quin són els resultats esperats?
Quines estratègies instruccionals s’utilitzaran per facilitar l’aprenentatge?
Quines són les característiques diferencials de cada tecnologia i com encaixen amb els requisits i resultats esperats?
De quins recursos disposem?

A partir d’aquest marc inicial és quan pren força el model “sections” establint preguntes clau per seleccionar les tecnologies d’aprenentatge:

Estudiants:

Quines son les polítiques institucionals d’accés a les tecnologies? Com es donarà suport als estudiants que no tinguin accés?
Determinar l’estudi socio-demogràfic dels estudiants i l’adequació de les tecnologies
Possibilitat d’accés dels estudiants a les tecnologies tant des de dins de l’escola com online
Determinar les competències digitals necessàries que cal adquirir abans de començar el curs
Necessitats de compra de maquinari i programari, polítiques BYOD.
Com les tecnologies seleccionades es poden utilitzar per atendre les diferències dels estudiants respecte el seu aprenentatge?

Facilitat d’ús:

Seleccionar la tecnologia més fàcil d’utilitzar per part del professorat i dels estudiants
Fiabilitat de la tecnologia
Facilitat de manteniment
Proveïdor estable i capaç de donar suport, customització, manteniment i millores
Possibilitats de migració dels continguts i materials digitals a altres plataformes o solucions tecnològiques
Facilitat i velocitat per a la millora incremental dels materials didàctics ja realitzats i instal·lats
Integració vertical o externalització de la realització dels materials didàctics i de les millores i innovacions dels mateixos?
Quins són els riscos de la tecnologia seleccionada? Es reduirà la innovació educativa a seleccions de tecnologia, o també canviarem la manera d’ensenyar?

Costos:

Quines tecnologies requeriran més temps i quines podríem incorporar ràpidament?
Investigar fons de finançament extraordinàries per la implementació de solucions TIC
Identificar recursos educatius oberts
Quines ajudes i recursos es poden captar per a la realització editorial dels continguts digitals?

Funcions del professorat:

Determinar els resultats d’aprenentatge desitjats en relació als continguts i les habilitats necessàries
Dissenyar les estratègies educatives per a facilitar els processos i resultats d’aprenentatge
Continguts clau del curs en ordre al desenvolupament de les competències i resultats desitjats.
Selecció de recursos educatius i continguts complementaris per a la consulta online així com el format adient en cada cas ( àudio, vídeo, ebook, notícies, blog, xarxes socials, podcasting, wikis, fotos, tutorials, bookmarks,…)
Aspectes i continguts on line i offline de l’aprenentatge

Interacció:

Identificar la interacció més útil en relació a les habilitats a desenvolupar i establir quina tecnologia podria facilitar aquest ús
En relació a l’ús del temps i al factor de presencialitat o virtualitat, establir els nivells d’interacció més equilibrats i rendibles des del punt de vista de les adquisicions de coneixements i habilitats per part dels estudiants.

Qüestions organitzatives:

Determinar el nivell de suport institucional de les tecnologies seleccionades
Disposem de fons per alliberar un equip mínim per a la realització del disseny dels programes i continguts? Disposem de fons per a la producció i realització dels materials?
Ens caldrà utilitzar eines estàndard tipus LMS?

Treball en xarxa:

Paper del treball en xarxa dels estudiants en el disseny del seu procés d’aprenentatge
Actors i perfils de l’entorn digital d’aprenentatge
Nivell de connexions amb experts externs
Nivell d’ús de les xarxes socials en els processos d’aprenentatge
Metodologies de dinamització i administració de la comunitat educativa

Seguretat i privacitat:

Quina informació dels estudiants hem de mantenir privada? Qui té accés?
Quins són els riscos detectables en relació a la privacitat i seguretat?
Quins continguts seran oberts i quins exclusius i tancats? Quines tecnologies solucionen millor aquest requisit?

Tres eixos pel màrqueting digital al sector educatiu

Les institucions educatives, universitàries i no universitàries necessiten disposar dins la seva organització d’un equip de màrqueting que pugui crear i dirigir les qüestions relacionades amb la marca i el relat corporatiu, els processos de generació de demanda, de captació, matriculació, fidelització,… integrant en la seva estratègia tant el món dels àtoms com el món dels bits. Aquests equips han de tenir en compte tres eixos pel màrqueting digital al sector educatiu.

En primer lloc és imprescindible disposar d’un pla estratègic de màrqueting que contempli i integri totes les accions de la cadena de valor on els estudiants contacten amb la organització.

Ens cal determinar clarament els objectius per a cada procés: quants interessats volem captar, quin percentatge de conversió esperem, quin és el nombre final de nous estudiants que volem assolir, quants necessitem que continuïn estudiant a la nostra institució, quin és el volum de vendes consolidat final, quin és l’ingrés per estudiant desitjat,…

Cal fixar la nostra estratègia de diferenciació, què és allò que ens farà i presentarà com a diferents. No es tracta del portafoli de productes i serveis – el compartim amb la resta de competidors – sinó del nostre relat. El vector força del sector educatiu es aspiracional, el marc de valors on s’emmarca la nostra oferta, la metodologia educativa innovadora, les tecnologies i instal·lacions, el professorat, les relacions,… la conveniència i utilitat de la nostra opció com a la millor de les possibles.

Hem de definir i segmentar les audiències a les que ens adrecem. Ens cal una descripció que defineixi als nostres clients i als nostres usuaris (en el sector educatiu sempre són perfils diferents) i ens permeti esbrinar les seves característiques i objectius més importants, quin es el problema o necessitat que necessiten resoldre i on són i a quins llocs online podem contactar.

Mesurar les audiències: Com és el nostre tràfic a la web pel que fa a pàgines visitades, vídeos i altres recursos visualitzats, documents descarregats, quants han compartit la nostra informació, quants han omplert correctament els formularis de dades, noves subscripcions a blogs corporatius i/o newsletters, nivell de comentaris als blogs, nivells de conversió de visites a formularis amb dades de contacte, nivell de vendes online y offline, costos per cada lead (persona amb dades correctes al formulari d’informació), costos per matrícula, retorn esperat per matrícula en condicions de fidelització determinades, sistema de reporting de campanyes,…

Investigar les necessitats del nostre mercat i clients per oferir-los digitalment els continguts que necessiten. Hem de poder oferir diferents continguts i solucions en les diferents moments de la nostra relació amb els clients en cadascun del processos identificats en la cadena de valor abans descrita. Si el procés de generació i captació de la demanda descriu, per exemple, sis moments diferents de contacte, hem de poder donar respostes personalitzades als diferents clients potencials en cadascuna de les diferents interaccions amb nosaltres pels diferents canals. Cal preveure molts tipus i formats de resposta diferents.

Dotar-nos d’un pla editorial de continguts per donar resposta a les diferents interaccions definint la tipologia i llibre d’estil del contingut (àudio, vídeo, text, post al blog, infogràfics, fotografia, llibre digital,…); identificar als autors del continguts dins i/o fora de la nostra organització; l’audiència a la que va dirigit, els llocs i xarxes on pot aparèixer, la vinculació a la acció que incorporarà el contingut d’acord amb la estratègia de màrqueting, la sincronia temporal del contingut en relació a les campanyes i el cicle de vida útil del mateix, l’indicador de mètriques pel que podrem avaluar la conveniència i utilitat de cada contingut.

Decidir com i on publicarem aquests continguts. Quines seran les accions d’informació dels diferents suports tant online com offline. On i com els donarem a conèixer: anuncis, publicitat, correus electrònics, cerques orgàniques, banners, adwords, xarxes socials, agències de relacions públiques, difusió per part dels propis empleats, viralitat social per part dels propis clients potencials i actuals,….

El segon eix té a veure amb la marca. El control de la marca i del relat és crucial per garantir la connexió emocional amb el conjunt de stakeholders de la organització. El millor màrqueting és aquell que fa les vendes innecessàries.

El tercer està relacionat amb la tecnologia de relació amb els nostres clients, el CRM (Customer Relationship Management). El nombre i complexitat de les interaccions amb els clients potencials i actuals fa del tot imprescindible poder disposar d’eines CRM per poder gestionar, automatitzar, mesurar, conèixer als clients i millorar els nostres productes i serveis de forma eficaç i eficient. El CRM pot contenir tot el cicle de vida de l’estudiant des del moment en que es un lead interessat fins a que forma part activa de l’associació d’alumni de la nostra institució.

El sector educatiu té un munt d’obstacles que dificulten la innovació, però és un sector on també imperen fortes regles de competència i de diferenciació entre els diferents operadors. Des d’un punt de vista estratègic és crític que les institucions educatives desenvolupin capacitats de màrqueting on i offline i amb equips adhoc. Cap organització no perdura només amb polítiques de reducció de costos, cal garantir i incrementar els ingressos i marges per fer-les sostenibles, les institucions educatives no son diferents.

La personalització de l’aprenentatge

Recentment he llegit un article de Barbara Bray al voltant del tema de la personalització de l’aprenentatge que trobo especialment encertat. Posa el dit a la nafra al plantejar que la personalització de l’aprenentatge no es pot reduir a la millora dels dissenys dels currículums acadèmics, o a la introducció de la tecnologia. Es tracta de transformar el sistema, un sistema que fracassa. Es tracta de transformar el rol del professorat i dels alumnes. Es tracta de posar l’èmfasi en que els estudiants aprenguin, en produir canvis positius en les seves vides.

La investigació planteja quatre grans àmbits d’actuació des d’on generar l’impacte necessari per avançar en la personalització de l’aprenentatge: Generar una cultura de l’aprenentatge; crear entorns d’aprenentatge; l’aprofundiment de l’aprenentatge, i, finalment, la necessitat d’establir aliances per a l’educació.

Per a generar una cultura de l’aprenentatge cal:

a. Disposar d’un sistema de creences. És la condició de possibilitat d’impulsar qualsevol canvi a l’escola, el propòsit.. Modificar les inèrcies i el statu quo actual dels diferents agents no es possible sense fer cap moviment en direcció a un sistema de creences compartit com a base del canvi.

b. Avaluació per competències. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats

c. Escoles que aprenen i fan xarxa. Els professors també són estudiants, cal garantir el suport i acompanyament necessaris per a dur a terme el canvi del seu rol, dels seus nous mecanismes autosuficients d’aprenentatge.

Els entorns d’aprenentatge es caracteritzen per:

d. La seva flexibilitat i connectivitat. Els espais d’aprenentatge han de ser concebuts i dissenyats per donar als estudiants les màximes opcions d’aprenentatge

e. La barreja d’edats i professors. Com diu Ken Robinson, per què hem d’agrupar als nois i noies per “data de fabricació”? En un sistema basat en competències ens podem trobar edats barrejades, o en més d’un professor per aula atenent a diferents nivells i col·laborant plegats.

Aprofundir en l’aprenentatge passa per:

f. La utilització de metodologies d’aprenentatge basat en projectes on els estudiants desenvolupen la seva capacitat de treballar en equip, la creativitat i les habilitats comunicatives en un aprenentatge relacionat directament amb el món real.

g. Gamificar l’aprenentatge. El joc és una forma natural d’aprendre que dóna suport a la creativitat i la imaginació.

h. Avaluar l’aprenentatge. Investigar com es produeix l’aprenentatge i fer un seguiment personalitzat. D’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos. La màxima personalització de l’aprenentage possible.

Calen aliances en educació:

i. Construir relacions entre els estudiants i el professorat. Mantenir converses aspiracionales fent explícita la preocupació del professorat per l’aprenentatge i futur dels seus alumnes.

j. Assessors i tutors. Tant per estudiants com per professors; es tracta de garantir el suport i reflexió suficients en relació als seus plans d’aprenentatge personals.

k. L’entorn. Les escoles no poden actuar de forma aïllada, han d’establir relacions amb la resta d’institucions i entitats educatives del territori on s’inscriuen i del que formen part els estudiants i les seves vides.

Millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge

Un recent estudi realitzat a la Universitat de Durham ha investigat com millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, per fer-ho han donat resposta a tres interrogants: Què és el que fa gran a un ensenyament? Quins marcs o eines de treball ens podrien ajudar? Com podríem amb tot això garantir un millor aprenentatge?.

Per respondre a la primera pregunta en relació a què és el que fa gran a un ensenyament necessitem establir què entenem com a “gran”. Un gran ensenyament es aquell que condueix a la millora de l’estudiant, resulta eficaç per al seu rendiment i progrés. L’anàlisi detalla sis components per un gran ensenyament:

Domini i coneixement del contingut. Els millors mestres i professors tenen un coneixement profund de les seves matèries, si el coneixement del professorat està per sota d’un determinat nivell resulta un impediment significatiu per l’aprenentatge dels estudiants. El professorat ha de dominar el contingut i la manera com els estudiants el pensen i el comprenen per tal d’identificar els errors i trobar noves formes d’explicació.
Qualitat de l’ensenyament. Les pràctiques, les avaluacions, els treballs previs i la revisió valorada dels mateixos, la gestió del temps per a garantir prou pràctiques i estudi,.. són elements clau de qualitat que tenen un impacte directe en els resultats dels estudiants.
La gestió del clima/emocions a l’aula. La relació i interacció entre el professorat i els estudiants i entre els estudiants és una demanda constant. Les accions encaminades a reforçar la autoestima i l’èxit dels esforços ajudaran més que la valoració de les insuficiències.
La gestió de l’aula. L’ús eficient del temps, la coordinació de recursos i espais, l’establiment de regles clares,… són rellevants per maximitzar l’aprenentatge.
Les creences i models del professorat. El professorat adopta unes determinades pràctiques particulars segons la seva cosmovisió de l’aprenentatge i selecciona un rol determinat com a ensenyant i un altre per l’estudiant. Què és més important? Que el professorat ensenyi o que l’alumnat aprengui? Cada cosmovisió donarà diferents posicions.

Captura de pantalla 2014-11-05 a les 19.12.10

eficàcia de 10 tècniques d’aprenentatge. Dunlosky 2013

Comportament professional. Els comportaments exhibits pel professorat també impacten en el resultat dels estudiants. La reflexió pedagògica i didàctica, la col·laboració i el treball d’equip amb l’equip de professors, el suport a d’altres col·legues professionals, l’enllaç de comunicació amb els pares… són elements molt rellevants.

La segona pregunta que ens fèiem més a dalt volia donar resposta als marcs i eines de treball necessaris per millorar la qualitat de la docència i el procés d’ensenyament-aprenentatge, les vies de resposta passen per:

Observacions a l’aula per part de companys i col·legues professionals. L’èxit de les observacions s’ha de circumscriure en un procés formatiu emmarcat com a una eina de desenvolupament. La observació serà eficaç en la mesura que sigui un exercici de col·laboració entre iguals.
Models que avaluïn els guanys en el rendiment dels estudiants. Medir correctament, sense arbitrarietat, curs rere curs, evitant desviacions subjectives… No és tasca fàcil, el bigdata aplicat a l’educació pot ser una bona solució.

La tercera qüestió posava el focus en com millorar l’aprenentatge. La millora continua i el feedback necessari per retrolimentar al professorat és més sostingut i probable quan:

El focus es manté clarament en la millora dels resultats dels estudiants.
El feedback es clar i es vincula a l’assoliment de reptes concrets.
L’atenció està en l’aprenentatge més que a una persona concreta o en comparació a d’altres.
Fomenta en el professorat la necessitat de la formació continua.
La retroalimentació està intervinguda i gestionada per un mentor que ajuda al professorat en un ambient de confiança i suport.
L’ambient d’aprenentatge professional i de suport a la innovació es promogut i liderat des de la institució educativa.

Com seran les aules del futur

Si tanquem els ulls i intentem imaginar-nos com seran les aules del futur, de ben segur que el primer que ens pot passar pel cap és un espai que no es construeix a partir de taules alineades front d’una pissarra.

A partir d’aquí la cosa es complica, és difícil saber com serà el futur, qui podia preveure fa cinc anys l’impacte de les tauletes digitals i les xarxes wifi a les escoles? I la irrupció de les pissarres digitals interactives? (encara que s’acabin utilitzant com a pissarres analògiques clàssiques). Sigui com sigui, planificar i preveure el disseny de les aules més enllà d’un termini de cinc anys és molt arriscat, impossible de predir a la velocitat dels canvis tecnològics actuals.

Podem però tenir en compte un conjunt de criteris que ens poden ajudar a pensar com seran es aules del futur:

a) Crear espais que fomentin el treball col·laboratiu. La distribució de seients amb certa flexibilitat que facilitin transicions ajudarà als estudiants. No té massa sentit que els alumnes es passin el dia mirant clatells, sinó pensar en clau de les necessitats que tindran: accés a internet, solucions per a la càrrega de les bateries, ports USB,… En una escola on s’imposarà el BYOD caldrà una interfície que permeti compartir i interactuar amb la informació, potser tota una paret de l’aula fa de pantalla interactiva, o potser les taules mateixes. Al Col·legi Claver-Raimat dels Jesuïtes de Lleida ja han començat a fer-ho.

L’ús del núvol per generar dinàmiques de treball col·laboratiu i d’equip, de compartir notes, de realitzar treballs,… Totes aquelles aproximacions tecnològiques que resolguin la fusió del núvol i la classe formaran part de les aules del futur. La domòtica aplicada a l’aula també pot generar millors ambients per a la col·laboració, per exemple controlant la il·luminació per crear sub-espais diferents o adequar-la al tipus de contingut que s’estigui desenvolupant en aquell moment (no m’imagino una aula amb fluorescents de llum freda, no.)

b) Connectivitat i connectivisme. Garantir que arribi senyal a les aules és clau, i no sempre serà fàcil en escoles d’edificis singulars i antics amb grans murs. Caldrà foradar i enderrocar parets. El connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes.

c) Suport i mentorització del professorat. Si tothom veu clar que un equip de jugadors de futbol necessita l’entrenador, l’entrenador de porters, el preparador físic, els entrenadors especialitzats en jugades d’estratègia, els que observen els competidors, els que analitzen les dades dels partits, els psicòlegs, els coachers,… Per jugar a pilota! (1,7% PIB). I per educar i transmetre valors?, per garantir l’aprenentatge? (5% PIB). Hem de deixar tot sol al professorat? No, rotundament no. Necessiten mentors amb els que compartir dubtes i errors sense tenir por ni passar vergonya, un confident-assessor que els ajudi a tenir èxit a l’aula.

d) Contingut curricular com a eix vertebrador principal. Aquestes aules del futur han de servir i estar orientades a la missió fonamental d’aprenentatge per part dels estudiants, de tots, també d’aquells amb necessitats especials. El disseny, la forma i les tecnologies de l’espai han de recolzar el pla d’estudis.

Sigui com sigui per dissenyar les aules del futur ens faran falta grans dosis d’empatia per tal de satisfer les necessitats reals dels alumnes i dels pares i del professorat, escoltar als usuaris és la única manera d’alliberar les restriccions actuals sobre la forma en com pensem les aules i les escoles. En aquest vídeo podeu veure una experiència a Finlàndia on el disseny s’ha inspirat de les converses amb els diferents agents educatius i del joc amb els espais oberts i la lluminositat per fer de les aules i de l’escola en si mateixa una eina educativa de primer ordre.

Older Entries Newer Entries

ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.