Search Results for ‘experiència’

Els gerents i els projectes

Els gerents i els projectes són un binomi clau en el funcionament de les organitzacions. Sovint els gerents continuen fent bona part de la feina de disseny, producció, vendes,… O qualsevol altre que faci la gent del seu equip, es a dir, continuen operant i igualment gerenciant. Un gerent pot estar segur que està fent de gerent si la major part del seu temps el dedica a assumptes com els següents:

Què s’ha d’aconseguir o produir
Quin treball cal fer per assolir els resultats
Com es farà aquest treball
Quan ha d’estar realitzat el treball
Qui farà la feina
Quins recursos caldrà per realitzar la feina
Com motivar a l’equip per a que facin la feina
Nivell de qualitat desitjat de la feina
Nivell de qualitat assolit de la feina
Quines mesures s’han de prendre si les tasques no s’ajusten a la planificació
Dirigir projectes. Moltes vegades els projectes fracassen precisament perquè ningú els dirigeix, ningú sembla interessant, no disposa d’estructura i recursos suficients, no es fa seguiment, no hi ha comunicació, o s’aparta dels objectius originals.

Quines característiques tenen els projectes?

Els projectes son complexes i estan constituïts per diferents activitats.
Els projectes son singulars, hi ha un conjunt d’esdeveniments que només es donen un cop.
Els projectes son finits, tenen una data d’inici i una de finalització.
Els projectes disposen d’un conjunt limitat de recursos.
En els projectes intervenen diferents persones, sovint de diferents àrees funcionals.
Els projectes estan orientats a objectius.
Els projectes han de donar com a resultat un producte o servei finals.

La direcció de projectes és una de les tasques principals dels gerents, però, què vol dir exactament dirigir un projecte, quines tasques incorpora?

Planificació, establiment d’objectius clars i precisos, així com de les activitats per assolir-los
Organització, de persones y recursos per a poder realitzar el treball definit al pla. També inclou la creació de la estructura necessària per a la seva execució
Control, de l’evolució del projecte. Definició i creació d’una estructura específica d’informes en punts clau al llarg de la vida del projecte
Canvi, introducció de modificacions i millores en el desenvolupament del projecte, aprofitament d’oportunitats.

El cicle de vida d’un projecte es pot organitzar en cinc fases i vint i cinc passos diferents:

1 El panorama del projecte és un document resum que serveix com:

Instrument d’informació general del projecte
Definició de la meta i de la direcció del projecte
Enunciat de problemes i oportunitats als que farà front el projecte

És la base de referència per a futures preguntes/conflictes, ens servirà per a captar els recursos i equip necessaris i com a punt de control per avaluar els objectius establerts. Un exemple sintètic de panorama pot ser el següent:

2 La següent fase és la definició de la estructura que desglossa els treballs a realitzar, cinc son els passos a seguir:

Dividir el projecte en els seus objectius principals
Fragmentar cada objectiu en les activitats necessàries per assolir-lo
Subdividir les activitats complexes
Repassar el pas 3 fins definir totes les sub-activitats
Les sub-activitats de més baix nivell constitueixen la base dels paquets de treball a assignar per a la realització del projecte

En aquesta fase ens cal també estimar el temps (millor fer tres estimacions de temps, l’optimista, la pessimista i la més probable i fer la mitjana) i els costos (persones, materials, costos directes – viatge, comunicacions, serveis,…- costos indirectes – despeses generals imputades-). La estructura d’activitats del projecte ens permet distingir les activitats que es poden fer simultàniament de les que cal fer seqüencialment. Per construir la xarxa d’activitats hem de determinar quines són les que es necessari completar abans de d’iniciar-se una altre: les predecessores immediates.

La xarxa del pla de projecte és l’eina principal del gerent per planificar, executar i controlar tota la vida del projecte.

Planejament: la xarxa ens mostra les interdependències de totes les activitats. A vista d’ocell ens permet programar terminis i assignar recursos i persones
Execució: la xarxa es pot anar actualitzant; ens dona flexibilitat per anar re-assignant recursos
Control: permet veure d’un cop d’ull les desviacions
- Vigilància de les activitats crítiques
- Control dels temps d’inici i de fi
- Control de fites clau
- Control de pròrrogues tolerables
- Activitats que es poden permetre desviar recursos a altres si fos necessari

Arribats a aquest punt, ja podem redactar la proposta de projecte, el propòsit de la proposta és:

Fer una exposició de la necessitat que s’està atenent, l’enfoc general que hem adoptat i els beneficis que se’n deriven
Una descripció completa de les activitats del projecte, la seva trajectòria i requeriments
Una eina dinàmica per al gerent i l’equip del projecte per prendre decisions en el desenvolupament del mateix
Un document de referencia per al control gerencial
Una eina per a formar i entrenar als membres nous de l’equip
Un document informatiu per altres persones de la organització que necessiten conèixer els detalls del projecte

3 A la fase d’organització el primer que hem de tenir en compte son les característiques del gerent del projecte, ens cal una gerència que disposi de:

Antecedents i experiència: una bona combinació d’experiència conceptual, analítica, operativa i pràctica
Lideratge i habilitat estratègica: el gerent és un líder que ajuda a dissenyar, coordinar, controlar i executar el pla segons els objectius establerts. Ha de visualitzar la imatge global i les fases del pla mantenint la orientació a resultats
Habilitats tècniques: cap gerent de projecte te totes les habilitats tècniques que un projecte requereix, però ha de conèixer:
- La tecnologia implicada i les tendències i evolucions de la mateixa
- Els mercats, clients, les aplicacions del producte, requeriments específics
- Tendències i evolucions tecnològiques, persones de la comunitat tècnica
Competència interpersonal: motivador, escolta activa, preveure i resoldre conflictes, comunicar decisions difícils i ser sensible a les necessitats dels altres..
Capacitat gerencial: dirigir emprenedors, gestionar recursos eficientment, moure’s per la organització en totes direccions, concedir reconeixement als altres..

I un equip de projecte, idealment, amb les següents característiques:

Compromís amb la meta del projecte i amb assolir-lo
Capacitat per comunicar i compartir responsabilitats i poder
Flexibilitat: ser capaç de canviar d’una activitat a una altre
Competència tècnica
Disposició per admetre errors, prejudicis i ser corregit
Orientació a tasques comprenent les restriccions de recursos
Capacitat per confiar en els altres i treballar en equip
Capacitat per treballar sense sistemes d’estructura formal i autoritat
Tenir experiència i coneixement d’eines de direcció de projecte

No existeix una manera òptima d’organitzar un projecte, depèn de:

La natura del mateix
Els recursos necessaris
Qui haurà de comunicar-se amb qui i amb quina freqüència
Si és independent, intern o està plantejat per fora de la organització
…

Sovint s’organitza una “oficina de projecte” dirigida pel gerent i on l’equip de projecte és una combinació de l’equip assignat al projecte i el personal funcional de la organització. Actua com a focus de interaccions amb els clients interns i externs del projecte.

En la fase anterior vam desglossar i descomposar el projecte en tasques específiques, paquets de treball. Un paquet de treball es una activitat continua, té unes tasques inicials i finals descrites clarament, es pot mesurar i percebre la seva finalització.

El gerent de projecte té diferents alternatives, i pot anar equilibrant els paquets al llarg del desenvolupament del projecte. En el següent dibuix, el gerent de projecte ha intentat equilibrar la carga de treball al llarg de 32 setmanes, no es veuen acumulacions de “3 pisos” en el període.

4 La quarta fase del projecte es centra en el control del mateix, controlar amb eficàcia un projecte implica:

Un lideratge de projecte
- Tenir iniciativa
- Començar amb el final dins la ment
- Posar primer el primer
- Pensar en guanyar/guanyar
- Primer comprendre, després ser comprès
- Cercar sinèrgies ( el tot es més que la suma de les parts)
- Cercar equilibri i autorenovació
Seguidors del projecte
Motivar i relacionar-se eficaçment amb altres i amb la organització

Els controls estan dissenyats per dirigir l’atenció cap als 3 components principals d’un projecte: nivells d’evolució de la feina, costos, programació del temps. Utilitzarem els controls per:

Fer un seguiment, el gerent del projecte ha de tenir establert un sistema d’informes periòdics que identifiqui l’estat de cada activitat
Detectar desviacions, el gerent de projecte ha de tenir establert un sistema d’informes per a les excepcions i les desviacions que de forma gràfica i concisa li permeti prendre decisions
Adoptar mesures correctives: Quan apareixen desviacions significatives cal determinar si es requereix dur a terme accions correctives, cal estudiar les diferents alternatives possibles.. Què passa si..?

Es tracta d’oferir una imatge senzilla i instantània de l’estat del projecte ( en el moment actual) o de qualsevol de les activitats. El millor és el més simple, un únic format per informar de les desviacions:

Desviacions de pressupost
De recursos humans
De temps
De materials o equips….

Un format senzill redueix preguntes, permet fer comparacions i acumulats al llarg del projecte i determinar les tendències probables. No cal dir que ens podem trobar amb desviacions positives i desviacions negatives.

5 La cinquena i darrera fase és la conclusió del projecte, una seqüència racional per concloure un projecte es:

Donar terme formal a les relacions contractuals amb proveïdors, fabricants, clients i altres parts pressupostades i que esperen la cancel·lació dels seus serveis ja anticipada i acordada
Cancel·lar formalment les assignacions dels membres del projecte
Obtenir del client l’acceptació del treball i de les entregues
Assegurar que totes les entregues han estat realitzades d’acord al temps, pressupost i especificacions
Assegurar que la documentació del projecte està disponible per facilitar interaccions o canvis que puguin ser necessaris en el futur
Emetre i obtenir la darrera signatura del informe final d’estat del projecte, que indiqui que les entregues s’han realitzat satisfactòriament
Donar per finalització a les relacions internes i externes

Sovint el treball dels gerents està condicionat per exigències (algú els imposa el que han de fer), restriccions (que limiten el que poden fer) i alternatives (que indiquen el grau de llibertat per actuar); millorar l’eficàcia i eficiència dels gerents passa per no permetre que les operacions obstaculitzin la seva tasca de gerència.

Estratègia

Estratègia i competidors van plegats. Entendre l’activitat d’una organització o d’un negoci passa per comprendre les característiques inherents i els aspectes fonamentals que afecten als seus ingressos, despeses, beneficis i rendiment sobre el capital invertit. Per fer correctament aquest anàlisi necessitem entendre en profunditat la pròpia empresa i el sector en el que opera, és imprescindible comprendre el comportament relatiu de l’empresa davant dels seus competidors per poder fixar l’estratègia.

Sovint es confon estratègia amb planificació, i no son el mateix. El pensament estratègic és una potent eina de gestió que requereix d’un conjunt d’habilitats que la organització necessita aprendre: creativitat, treball en equip, resolució de problemes, pensament crític. El pensament estratègic tracta de visualitzar el conjunt de la organització des d’una perspectiva holística. La planificació estratègica es fonamenta en un procés de planificació contínua que s’ha d’anar revisant trimestralment per confirmar, revisar o desestimar el conjunt d’iniciatives i plans de la organització.

Tots dos són necessaris i actuen de forma complementaria, la planificació estratègica necessita d’un fort pensament estratègic. Aquesta confusió porta a molts dirigents a creure que qualsevol pla a gran escala i que necessiti molts recursos és una estratègia, i això els distreu de la veritable tasca estratègica de protegir i explotar els avantatges competitius com a base real per a l’èxit i la sostenibilitat. Les estratègies són plans, però per aconseguir i mantenir l’èxit, i per fer-ho es centren en les accions i respostes dels competidors.

El cor del pensament estratègic és la capacitat per crear, protegir i explotar avantatges competitius, aquells que no poden ser replicats pels competidors o només per un grup reduït dels mateixos. L’existència o absència d’avantatges competitius és clau per l’estratègia.

Hi ha mercats ens els que no hi ha organitzacions que gaudeixin d’avantatges competitius diferencials, tots tenen el mateix accés als clients, les tecnologies, les operacions,.. En aquests mercats l’estratègia no és un problema, no es tracta tant de superar als competidors com de funcionar tant eficientment com sigui possible. L’eficiència operativa és una qüestió tàctica, no estratègica Es centra en els sistemes, estructures, persones i pràctiques d’una organització. L’estratègia mira cap a l’exterior, l’estratègia mira el mercat i els competidors i les seves accions.

En altres l’estratègia és crucial, són mercats on els operadors gaudeixen d’avantatges competitius i la carrera de la rendibilitat passa per la eficàcia en la gestió de la competència. Aquests avantatges competitius poden ser:

De subministrament. Avantatges de costos que permeten a una organització produir i lliurar els seus productes i serveis més barats que els seus competidors. El know-how, les patents, les tecnologies, l’accés privilegiat a matèries primeres, poden explicar aquest avantatge.

D’accés a la demanda. Algunes organitzacions tenen un accés a la demanda difícil d’igualar, sovint es basa en tenir clients captius, en els costos de canviar ja sigui pel costum o per la dificultat i despeses de trobar proveïdors alternatius.

D’economies d’escala. Les grans organitzacions establertes gaudeixen de costos unitaris més baixos que els seus competidors.

La tradició en management s’ha centrat en trobar aquests avantatges competitius sostenibles, es tractava de trobar una posició millor que la dels competidors a llarg termini. La globalització, les turbulències del mercat, la desaparició de les barreres d’entrada, la revolució digital i la nova economia semàntica… recomanen una estratègia que no exigeixi mesos d’elaboració, cal actuar amb velocitat i ser capaços d’armar un conjunt d’avantatges competitius transitoris que puguem construir i abandonar per uns altres de nous constantment i a la mateixa velocitat. El focus per a la construcció d’aquests avantatges transitoris és la creació de productes i serveis – que encara que seran copiats ràpidament – es centrin en proporcionar experiències i solucions als problemes dels clients, de com ens relacionem amb ells per generar un propi ecosistema que generi una barrera competitiva.

Cal operar de forma diferent per ser capaç de crear un conjunt d’avantatges transitoris:

Pensar en termes d’escenaris i no només d’indústries o sectors. El “job to be done” no es deixa aprehendre només des del punt de vista de la indústria o sector en el que operem. Un escenari es una combinació d’un segment de clients, una oferta i un lloc on es produeix el servei o s’entrega el producte. Els escenaris permeten la generació d’estratègies emergents i adaptatives, la estratègia passa a ser un procés d’aprenentatge continu i adaptat al nostre entorn i clients.
Repensar el model de negoci, examinar les dades, cercar patrons, fer observació directe del que fan els nostres clients.
Centrar-se en el disseny de la experiència del client i les solucions als seus problemes. Generar un conversa amb ell, crear el nostre ecosistema de clients.
Canviar i reestructurar constantment, no de cop i un sol cop. Ens cal ajustar i reajustar els recursos constantment, és més pràctic planificar i executar gradualment diferents transicions tant pels clients interns com per els externs
Governar la innovació. Dotar-nos d’un pressupost i un equip adhoc

Apareixen doncs, tres preguntes que cal que les organitzacions es facin en clau de la seva estratègica i els competidors:

Existeixen avantatges competitius en el mercat on actuem?
Quin tipus d’avantatges son?
Podem generar nous avantatges competitius transitoris?

Horitzons d’innovació

A mesura que les empreses es fan grans i maduren, la innovació deixa pas a la inèrcia. Per combatre aquesta tendència i trobar vies de creixement sostenible, Steve Coley va plantejar tres horitzons d’innovació.

El primer dels horitzons d’innovació (incremental) es centra en les activitats i negocis principals, els que representen majors guanys. Es tracta de veure com maximitzar el rendiment i obtenir millors marges de valor. En aquest escenari els líders treballen pas a pas, amb objectius ben definits i amb un càlcul acurat del retorn de les inversions

El segon dels horitzons d’innovació (expansió i creixement) engloba les oportunitats emergents i nous projectes susceptibles de generar guanys substancials en el futur, però que requereixen inversions. El lideratge en aquest escenari és més empresarial, desafia el mateix model de negoci. La ideació i creació de prototips mesurables, la selecció de projectes i el time to market són essencials.

El tercer dels horitzons d’innovació (aproximació i exploració) centra la seva atenció en idees de creixement rendible com ara la participació minoritària en altres negocis, projectes de recerca,… Aquest és l’escenari de la innovació oberta i la co-creació, de l’intercanvi de coneixement.

Ja hem vist com la globalització, la tecnologia i la digitalització han suprimit les barreres d’entrada a la majoria d’indústries, i és clar que si no som capaços d’innovar algú altre ho farà, però crear un canvi real i innovar no és fàcil, ens hem d’enfrontar i resoldre grans reptes: definir una nova estratègia; modificar la xarxa de relacions i aliances per canviar les inèrcies i l’estatus quo; mantenir els marges econòmics i superar la tensió entre els rendiments a curt termini i la necessitat d’invertir en innovar i arriscar en nous mercats, productes i serveis.

Potser la única guia i sortida tant per als dirigents com per als equips sigui l’establiment de la missió com a criteri de veritat i resolució de dubtes, el propòsit és el motor de la innovació, el compromís és la benzina. La innovació passa per resoldre problemes reals, no es redueix a la obtenció de beneficis.

Illes d’utopia

Illes d’utopia, quina mena de cosa podrien ser o arribar a ser; què es el que les caracteritzaria; quines serien les condicions que s’haurien de donar per a la seva creació; quina situació psicològica requereixen; quin paper hi juguen els sentiments en elles; per a què haurien de servir; com es va d’una illa a un altre; com s’ho fan per no “a-illarse”; com es fa possible -alhora- la idea d’illa d’utopia (“utopia realista o mínima”) i la actitud no teleològica; …. Potser ja hi han prou interrogants per a començar a escriure i veure què passa.

No sé exactament per què, però d’una cosa estic ben convençut, siguin el que siguin les illes d’utopia, no s’hi pot arribar gratis ni per casualitat, cal un cert bagatge i experiència vital. Sense això, no es deu poder pensar les illes d’utopia de forma correcte ni neix la necessitat de fer-ho, senzillament es mira de viure amb la màxima – en el millor del casos – intensitat.

Probablement, el que més s’acosta a la intuïció que tinc respecte les illes d’utopia passa per una manera de ser i estar a la vida, en primer lloc amb un mateix, desprès, amb els altres. No ve definida per cap lloc concret ni depèn d’un espai determinat, es tracta d’un conjunt d’actituds a assumir i compartir. Mai assumides del tot, mai compartides del tot, sempre en tensió, sempre en perill, amb necessitat de cura constant. Es una invitació a una vida inquieta, en moviment, quiescent.

No s’hi val tot en les illes d’utopia, no son un fi en elles mateixes sinó les persones que hi formen part, si el projecte d’illa poses en risc una sola persona, llavors, es que algú s’enganya i enganya als altres – o be aquests s’hi deixen enganyar -. No aptes per postmoderns.

Viatjant viatgem i ens fem millors, si s’hi va conjuntament es difícil que ningú es sorprengui de les diferents possibilitats que es van activant. Arribats aquí, cal introduir l’impopular universalisme: es necessari un cert paraigües de valors prou amplis i consensuables per tothom, la llei de l’illa d’utopia no es la del mes fort i intens, aquest ha de posar la seva intensitat vital al servei dels altres, els altres el reconeixeran precisament per això. L’illa d’utopia no es un joc de loteria amb un sol guanyador.

El “modus” illa d’utopia permet mirar el futur, projectar, activar possibilitats entre possibilitats, equivocar-se i tornar a començar – un dels drets més importants es el dret a l’error – condició de possibilitat per a la innovació constant.

El “modus” illa d’utopia permet fer tot això sense crear dependències ideològiques-doctrinàries, no és el futur el que tira de l’illa, sinó l’illa la que tira del futur. El “modus” illa d’utopia es actiu i pro-actiu, no espera que les coses passin, sinó que fa que passin, el llenguatge de l’illa d’utopia es el llenguatge de l’assoliment.

En realitat son els altres els que ens diuen com som, no nosaltres – es una pena per l’ego -. Només ens queda l’esperança de saber-ho per nosaltres mateixos en l’instant de la mort, i no es segur que ens agafi prou lúcids. A la llum d’aquest fet, més val anar fent de la millor manera possible i intentar tenir control del nostre viatge, donar sentit a la nostra manera de ser, estar i actuar des del ara projectat al futur.

El sentiment i la seva didàctica son el cor de l’illa; donat que no fem les coses ni per posseir determinats coneixements ni per adquisició d’informació, sinó senzillament, per que no podem evitar-ho i sentim que ho hem de fer, ens cal prendre consciència d’això i crear les condicions per a que es desenvolupin tots aquells aspectes de la personalitat capaços d’harmonitzar sentiment i raó intel·ligent. A l’illa no hi ha lloc per els bons “professionals”que resulten ser uns fills de puta per sí mateixos i per els altres.

La “feina de la vida” es sempre per amateurs emocionalment intel·ligents matriculats permanentment de l’assignatura “aprendre a viure”.

Hans Jonas ens ho diu apel·lant a una ètica de la responsabilitat. L’illa d’utopia no es un projecte aïllacionista, el mot illa el remet a la humilitat i consciència de feblesa més que al concepte de “lost islands“. No es la recerca de cap paradís perdut; ni hi ha cap paradís ni se’ns ha perdut res en ell si n’hi hagués algun. Es un illa “d’utopies realistes”, mirem el món i intentem de representar-nos com funciona, construïm projectes i hipòtesis que mirin d’explicar-nos el que passa i com podem el podem millorar – fer-ho heretable – les contrastem i tornem a començar un i altre cop.

No hi ha espai per als escèptics a l’illa, l’escepticisme porta inexorablement a actituds reaccionaries, passives. Els amateurs emocionalment intel·ligents es conformen amb un grau de certesa suficient per anar tirant i fent provatures, viatgen conscients de que la incertesa els acompanya, però no s’angoixen per aquest motiu, no hi ha res més on agafar-se ni cap altre lloc privilegiat des d’on mirar-s’ho, això és el que tenim i trobo que aquesta es una actitud èticament prou responsable.

No hi ha una única illa d’utopia, no es un concepte excloent, al contrari. En tota illa d’utopia trobaríem “modus” de ser-estar i actuar a la vida similars, però de ben segur que les possibilitats activades seran diferents, complementaries i contradictòries entre sí. L’única manera de salvar les contradiccions amb efectes perversos es apel·lant per segon cop a l’impopular universalisme; les que no tinguin efectes perversos es millor deixar-les fer. A vista d’ocell totes elles formen part d’un arxipèlag que se’n sap arxipèlag, divers i idèntic.

No hi ha res més que persones, persones que fan coses per persones. L’illa d’utopia es una organització de persones.

Poden existir diferents tipus d’illes si juguem amb el factor espai i temps: Les illes més comuns son aquelles en que les persones coincideixen en l’espai i el temps (el lloc de treball, d’estudi, els veïns, la família,..). Les que coincideixen en l’espai però no en el temps (els torns d’una fàbrica, d’una universitat) que afegeixen un grau de dificultat superior. Les que coincideixen en el temps però no en l’espai (videoconferències, comunicacions telefòniques, xats,…) també amb graus de dificultat superiors a les comuns.

Les que no coincideixen ni en el temps ni en l’espai, es a dir, les illes virtuals, suposen el grau més alt de complexitat i sofisticació en la gestió de la seva organització; la virtualitat les fa possibles d’una manera que altrament seria impossible de plantejar-se, i poden relligar a totes les altres.

Tot això no es res més que un conjunt de dubtes i intuïcions que dono per absolutament provisionals, tal i com demana l’esperit de l’illa. El “realisme idealista”, la necessitat d’uns determinats valors per funcionar m’obliguen a imaginar situacions on sigui possible aprendre a viure-vivint, viatjar-viatjant, aprenent-equivocant-me, pensar-pensant-me. Reivindico la figura del “estudiant-estudiant-se amateur” que inverteix tot el seu tresor vital en aconseguir graus d’intel·ligència més alts alhora que és senyor dels seus sentiments. Difícil, molt difícil.

Desenvolupar l’autoeficàcia

Ens cal desenvolupar l’autoeficàcia. Ara ha fet un parell d’anys que vaig dedicar un post al tema de l’autoeficàcia i el connectivisme citant al psicòleg Albert Bandura. Sintèticament l’autoeficàcia planteja que podem exercir control sobre les pròpies motivacions i comportament impactant així en el nostre entorn social. Els educadors-mentors poden jugar un paper clau per desenvolupar l’autoeficàcia treballant en les quatre àrees clau que Bandura va detectar:

a) Experiències anteriors o primàries: Són les experiències positives que desperten interès en un nen en la recerca de nous reptes. La generació d’experiències positives està directament relacionada amb els recursos dels que disposa la família, així que ens cal posar en marxa programes – dins i fora de l’horari lectiu – amb mentors que proporcionin informació personalitzada, assessorament i ajuda tècnica als estudiants per tal de garantir millor una experiència positiva d’aprenentatge.

b) Experiències indirectes: Altres persones o models que inspiren a actuar i explorar nous temes. Si un estudiant es pot identificar amb algú que representi una història d’èxit o superació es pot inspirar en el seu comportament i seguir el model, quelcom semblant passa amb els amics, els mitjans de comunicació, les pel·lícules,…

c) Entrenament i persuasió verbal: la figura del mentor com a entrenador que pot proporcionar estímuls, motivar i persuadir.

d) Experiències emocionals amb avaluació fisiológica: Aprofitar l’experiència d’aprenentatge per donar un retorn emocional que alimenti i reforci l’interès. Proporcionar experiències inoblidables que donin forma als interessos i comportaments a llarg termini.

Els mentors són clau per desenvolupar l’autoeficàcia, poden proporcionar suport, ànims, estímuls i retroalimentació individualitzada tant a estudiants com al professorat. Per a fer-ho cal:

a) Experiències anteriors: Entendre les experiències prèvies, interessos i capacitats existents; entendre les limitacions i pors de la persona; començar amb tasques petites que proporcionin ràpidament experiències positives; establir objectius clars, significatius i alineats amb els valors i interessos de la persona; permetre un cert grau de llibertat en la presa de decisions i eleccions

b) Experiències indirectes: Aprenem imitant (Burke, imitació, ambició i simpatia), construïm el nostre sentit d’autoeficàcia observant comportaments d’altres que porten a l’èxit.

c) Entrenament i persuasió verbal: La persuasió verbal ajuda a desenvolupar l’autoeficàcia i una actitud positiva en el dia a dia. El reforç positiu anima a trobar solucions i a veure els problemes amb una perspectiva crítica.

d) Experiències emocionals: L’estat físic i emocional són claus per desenvolupar l’autoeficàcia. La tensió, estrès, dolor, fatiga, gana,… El mentor ha de tenir en compte a la persona globalment

Els mentors són una mena de confidents, no avaluadors, preocupats exclusivament per donar suport als seus aprenents, els observen i miren de construir confiança invertint moltes hores en ells. És així com reconeixem i admirem als bons educadors.

El design thinking a l’escola

El design thinking a l’escola pot ajudar a incrementar i enfortir la vinculació i participació dels estudiants, estructurar les interaccions d’equip d’educadors, incrementar la creativitat i alinear l’organització envers uns objectius i resultats concrets.En el món de l’educació generalment no es tracta als “usuaris”, els estudiants, com es fa al món de l’empresa quan s’investiguen els factors que incideixen i expliquen la vinculació i fidelització a una marca, un producte o uns serveis. Senzillament s’assumeix que la seva desvinculació te a veure amb que no es preocupen per l’escola o no tenen somnis a llarg termini.

Potser podríem començar per preguntar als estudiants sobre com millorar la seva experiència acadèmica, i escoltar el que ens responen. Si l’equip d’educadors fa explícit i evident que valora les perspectives dels estudiants i que algunes idees son recollides i s’utilitzen a l’escola, probablement augmentarà l’entusiasme, vinculació i participació dels estudiants.

El principal repte és el del canvi cultural a les escoles, cada escola te la seva cultura, el repte és el d’aplegar al voltant d’una missió i visió al conjunt de professionals per a que la facin realitat amb paraules i amb fets cada dia. Es tracta d’estar disposat a aprendre del procés i atrevir-se a pensar diferent. L’aprenentatge al llarg d’aquest procés es tant important com la recerca de solucions, però per a fer-ho possible els educadors necessiten de suport per compartir els dubtes i errors sense passar vergonya, un mentor que els ajudi a tenir èxit, ja que la seva primera obsessió i ocupació es la tasca diària a les aules.

Iniciatives com la d’Izone als EEUU han desenvolupat protocols per adaptar els principis i solucions del design thinking al món de l’educació. Algunes de les principals tècniques són:

“shadow a stakeholder”, es tracta d’entendre les necessitats en el flux de circumstàncies que l’envolten. Es genera una certa empatia al veure un problema des d’un altre punt de vista.
“intercepcs”, entrevistes ràpides per captar el problema principal. Aquestes entrevistes, per exemple amb pares, es poden fer fora de l’escola. Els mestres es desplacen i entrevisten als pares en relació a les seves vides i a la participació a l’escola. Aquestes trobades fora de l’escola poden facilitar l’obertura dels pares al sentir-se més còmodes.
“insight mad libs”, per aflorar pensament subliminals a partir d’un joc de completar frases.
“Issues map”, generar mapes de problemes i les seves derivacions per agrupar el màxim d’aspectes i investigar les seves causes i efectes.
…/…

Les solucions de gestió del món de l’empresa no són fàcils de traslladar al de l’educació, però de ben segur que el camí del disseny des de punt de vista de la perspectiva de l’usuari, l’estudiant, és el correcte. El design thinking a l’escola ens permet observar i escoltar per recollir totes les possibles necessitats, tasques, passos, fites del procés de l’estudiant i de la seva interacció amb els altres i amb l’escola.

Experiències úniques

Les empreses i organitzacions necessiten oferir experiències úniques als seus clients, per aconseguir-ho s’esforcen en obtenir informació d’ells reorganitzant les seves activitats – operacions diàries, estratègia, planificació-, i col·locant al centre la voluntat de servei al client i la comprensió de les seves diferents necessitats.

Malgrat les promeses de la tecnologia i la digitalització per dur a terme aquesta tasca, no resulta gens fàcil avançar de forma segura i rendible; hi han però un conjunt d’elements clau que cal tenir en compte:

Recerca i anàlisi. És necessari desenvolupar una visió integrada de la investigació del client, ja sigui qualitativa, quantitativa, etnogràfica, contextual, de tendències de comportament,… Els informes resultants esdevenen una síntesi centrada en el comportament dels clients.

Identificar tipologies de client. Esbrinar els patrons que guien els diferents models de client per ajudar-los a aconseguir els seus objectius. Així podrem distingir el client-comprador del client-usuari o d’altres sub-tipologies amb diferents objectius i comportaments i orientar millor les nostres estratègies d’innovació, màrqueting i vendes.

Ecosistema de clients. Desenvolupar un ecosistema de clients pot permetre a les empreses comprendre el mercat i les necessitats dels clients d’una manera nova, radical, com mai ho havien pogut fer. Un ecosistema de clients no és res més (ni menys) que l’alineació de la nostra empresa amb els clients, una xarxa orientada a donar suport i ajuda als clients per a que puguin dur a terme el que necessiten en cada diferent moment (un mateix client pot necessitar solucions diferents al llarg d’un mateix dia, setmana, mes…). Un bon ecosistema de clients conté tot allò que necessiten els clients per dur a terme una tasca concreta; està segmentat per audiències específiques; funciona com a element tractor per els diferents stakeholders de la empresa; és “clientcèntric”, l’hem construït totalment orientat a client.

Mapa de l’activitat del client. Fer el dibuix del flux de la nostra entrega de valor als clients: quan ens descobreix, què avalua, com decideix comprar, el moment de la compra, l’ús que fa dels nostres productes i serveis, què explica a qui i on, quines emocions li desperta la nostra marca, com s’identifica amb nosaltres, quin nivell de satisfacció te,…

Emoció. Les persones classifiquem les experiències en funció de la intensitat de les emocions produïdes en moments específics. El nostre inconscient associa els records del passat davant de nous estímuls, la primera resposta és emocional abans que racional. Són les emocions les que ens determinen a actuar, no pas la raó. Les emocions determinen la voluntat. És necessari establir com volem que es sentin els clients quan l’utilitzin els nostres productes i serveis, hem de ser capaços de preveure i dissenyar cada interacció entre el producte l’usuari.

Mapa dels desitjos potencials dels clients. Es tracta de preveure escenaris del que probablement esperaran de nosaltres els clients. Les tècniques d’investigació qualitativa a dalt esmentades ens poden donar informacions rellevants.

Els clients necessiten valor i ser valorats per part de les empreses. Si som capaços d’ajudar-los a fer el que necessiten, ho explicaran a tothom i obtindrem la seva fidelitat a la experiència de treball amb nosaltres. Aquest magnetisme en les relacions es contagiarà a la resta d’agents que intervenen, conformant poc a poc, un nou marc d’experiències úniques.

Maneres de pensar

Les maneres de pensar dels diferents membres d’un equip marquen la diferència de la seva eficàcia i eficiència. La tecnologia ens ajuda a treballar millor, però són les persones les que marquen la diferència.

Moltes organitzacions disposen d’un conjunt d’eines estàndard per tal de constituir i gestionar els diferents equips de treball: test de personalitat, mapes de competències, funcions,… En el moment de crear un equip es té en compte la personalitat dels membres, les seves habilitats, talent, experiència, coneixements, rol potencial de cada membre,…

Així doncs, disposem d’eines i maners d’esbrinar el que fan els membres d’un equip, el que és més difícil es saber com pensen. Si aconseguim que pensin junts segur que el seu rendiment serà molt més alt. En un recent article de la HBR, @MarkBonchek i @elisaSteele plantegen una metodologia de dos passos per esbrinar les maneres de pensar dels membres d’un equip:

Enfocament. El primer pas és identificar el focus de pensament. Va en direcció a les idees? Als processos? A l’acció? A les relacions? No són opcions excloents, però sempre trobarem un focus natural.
Orientació. S’orienta cap a aspectes micro o macro, veu el panorama o es centra en els detalls? S’esbrina ràpidament davant de la pregunta directa: què et molesta més a a les reunions de treball?

Aquestes dimensions són complementàries a la personalitat, habilitats i rols tradicionals. De la combinació de l’enfocament i l’orientació obtenim les diferents maneres de pensar en qualsevol context.

L’eix de l’orientació descriu:

El pensament explorador enfoca cap a les idees creatives
El pensament planificador es centra en el disseny de sistemes eficaços
El pensament “energètic” mobilitza a l’equip cap a l’acció
El pensament connector construeix i enforteix les relacions entre els membres de l’equip

L’eix del focus explica:

El pensament expert tracta d’aconseguir l’objectivitat i el coneixement
El pensament optimitzador millora la productivitat i l’eficiència
El pensament productor es concentra en els terminis i l’impuls necessari
El pensament coach te cura de les persones i desenvolupa el seu potencial

Quan identifiquem els nostres estils millora la nostra col·laboració amb els altres i la nostra manera de pensar esdevé una eina útil per als membres de l’equip. La comprensió de la col·laboració a partir de les maneres de pensar i no només de les de fer pot ajudar als líders a millorar la gestió del canvi en les seves organitzacions.

Economia col·laborativa

L’economia col·laborativa és un model econòmic on la propietat i l’accés són compartits entre les persones i les empreses. El supòsit principal descansa en el fet que les persones que actualment estan compartint idees i continguts a les xarxes socials passaran (ja han començat a passar) en breu a compartir productes i serveis. Aquest fet tindrà un fort impacte en la vida de les empreses i organitzacions.

En Jeremiah Owyang, al que sovint m’he referit en aquest blog com a expert en economia col·laborativa, ha publicat recentment una reflexió al voltant de les noves regles que condicionen aquesta activitat que les empreses faran bé de tenir en compte en el desenvolupament de les seves estratègies.

L’estudi realitzat el primer semestre del 2015 al mercat USA i Canadà conclou que cal tenir en compte tres vectors principals per poder competir en el mercat de l’economia col·laborativa: preu, conveniència i marca.

Preu. Compartir és estalviar. Les empreses i organitzacions que fan ús de l’economia col·laborativa per arribar al segment de clients amb alta sensibilitat als preus poden obtenir avantatges competitius i beneficis:

Oferint un menor cost total per als seus clients.
Oferint als clients accés a producte d’alta gama per períodes concrets i oferir altres serveis de valor afegit.
S’incrementa la fidelització i vinculació dels clients i apareixen noves oportunitats de venda de productes i serveis.

Ford no només es dedica a vendre els seus cotxes, també anima als seus clients a llogar-ne; Wallmart crea un mercat per a que els seus clients puguin revendre els seus aparells,… L’economia col·laborativa és un mercat amb alta sensibilitat als preus, i les grans marques establertes i amb gran base de clients estan més ben posicionades per a competir oferint valor.

Conveniència. L’app d’Uber és molt fàcil d’utilitzar, l’economia col·laborativa està a un clic. Per competir amb aquest tipus de conveniència, les empreses establertes necessiten desenvolupar ofertes a la carta sota demanda oferint la seva marca com un servei. Des del punt de vista de la conveniència dels clients, les empreses poden:

Incrementar la eficiència dels clients potencials i actuals connectant-los.
Estendre la promesa de la marca a partir de l’increment de serveis en associació amb altres marques.
Connectar amb l’entorn local i proper, generar autenticitat a través de l’experiència de client en les pròpies botigues.

A la cadena de botigues Nordstorm es poden veure i comprar productes elaborats per usuaris d’Etsy, permetent als clients obtenir peces úniques artesanals de forma presencial i no només online.

Marca. Les marques són més importants que mai, a l’economia col·laborativa les marques determinen els nivells de confiança de les transaccions. Quan un potencial comprador considera compartir quelcom, és la confiança la que decideix. Per això és imprescindible incrementar els nivells de confiança portant als clients més a prop de la marca mitjançant l’ús de mecanismes i tecnologies de col·laboració per desenvolupar i millorar els productes i serveis.

El servei BMW Drive és un exemple, allibera els clients dels costos de propietat, assegurances, benzina, aparcament.. Quan les marques potents entren en l’economia col·laborativa poden competir en millors condicions en un mercat on els clients són molt sensibles al risc.

La viabilitat del model de negoci a triar en el mercat de l’economia col·laborativa passa per tenir en compte:

Mesurar unitats usades més que unitats venudes.
Empoderar els equips de logística i operacions.
Integrar el treball de creadors independents.
Oferir un estil de vida com a servei, la conveniència, comoditat d’accés i zero costos d’enviament poden ser claus.
Fer ús de les xarxes socials per viralitzar la satisfacció o recomanacions dels clients.
Associar-se i compartir els beneficis amb els stakeholders.
Oferir la marca com a un servei.
Co-crear amb els clients.
Generar aliances amb empreses de nova creació i compartir la iniciativa.

En qualsevol cas cal trobar el model de negoci idoni d’economia col·laborativa per a cada cas ajustant el pes del preu, la conveniència i la marca.

Emocions

Les persones classifiquem les experiències en funció de la intensitat de les emocions produïdes en moments específics. El nostre inconscient associa els records del passat davant de nous estímuls, la primera resposta és emocional abans que racional. Són les emocions les que ens determinen a actuar, no pas la raó. Les emocions determinen la voluntat.

Per crear una bona experiència de client – aquella que és capaç de generar vincles que fomentin la fidelitat i el boca-orella- necessitem conèixer i comprendre els factors emocionals que porten al client a escollir-nos d’entre el conjunt d’ofertes possibles.

Davant d’aquest fet el que ens cal es saber aprofitar les percepcions emocionals per generar confiança i experiències positives. Quan els clients perceben la nostra empresa o organització com a confiable, compraran els nostres productes i serveis. Sovint tot comença amb un somriure amable a la mateixa recepció; es tracta de demostrar al client que sempre el tractarem de manera afectuosa i amable. És clau la acceptació i adopció dels comportaments essencials coherents amb la nostra visió i valors per garantir l’experiència promesa.

L’experiència de client ha d’impregnar tota l’organització, tots els punts de contacte amb els clients han de ser conscients de la promesa de la nostra marca, són els moments on els clients experimenten la visió i valors de la nostra marca. Són els moments de significat i compromís tant pels nostres equips com pels nostres clients.

La nostra marca promet un conjunt de beneficis:

Beneficis funcionals, racionals. Netejar més blanc, arribar en 24 hores,…
Beneficis subjectius, emocionals. Confiabilitat, fiabilitat, qualitat,…
Beneficis culturals, relacionals. Innovació, moda, tradició,…

Hem de vetllar i mesurar els beneficis que prometem, i el valor percebut per part dels nostres clients. Cal estar atents a un conjunt d’indicadors per protegir i potenciar la nostra marca d’acord amb les nostres promeses als clients:

Els mercats i els clients canvien. Cal actualitzar els nostres atributs de marca a les noves sensibilitats i necessitats dels clients.
Converses amb els clients. Veure què demanen els clients en els diferents canals on i off line i descobrir si hi ha algun comentari vinculat als nostres atributs de marca o a la necessitat d’evolucionar i canviar.
Revisar els diferents segments de client de la nostra marca i el nostre impacte en cada segment.
Auditar la nostra presència a Internet. Mesurar el nivell de seguiment de la marca, conèixer el que els clients realment pensen i comparteixen de les seves experiències amb nosaltres.

És necessari establir com volem que es sentin els clients quan l’utilitzin els nostres productes i serveis, hem de ser capaços de preveure i dissenyar cada interacció entre el producte l’usuari. Apple és el paradigma d’aquesta concepció, des de l’activació dels sentits quan manipulem un producte o entrem en una botiga, l’ús senzill del mateix, la interconnexió dels diferents serveis… Tot plegat configura la nostra experiència de producte i de servei i ajuda a generar el boca-orella que converteix els clients en els nostres millors venedors.

Older Entries Newer Entries

ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.