Els socialmedia son una forta eina d’empoderament, de pas a l’acció. En termes educatius, un camí directe d’accés a informacions i coneixements:
Els continguts i coneixements són a un clic de distància, només necessito validar i assegurar les fonts.
Existeix una col·laboració entre iguals (peer to peer) que permet aprendre amb els altres i anar construint coneixements i connexions.
S’han trencat les barreres d’espai i temps, amb els socialmedia l’accés al coneixement és permanent i obert, els horaris s’adapten a la meva conveniència.
La interacció amb el professor és més fàcil que mai, també està a un clic, guiant i facilitant els processos d’aprenentatge, validant fonts…
Tots els alumnes poder participar en igualtat de condicions.
Jo encara no he acabat d’entendre per què van decidir tancar aquest servei. Google ha fet poques declaracions. He provat diferents alternatives i de moment em quedo amb Feddly.
Aquest matí també han deixat de funcionar les alertes RSS de google alerts; una alternativa free i molt semblant es Talkwalker.
En fi, el comiat a google reader bé mereixia un post.
Tot això del BYOD va començar a Intel l’any 2009 quan els empleats d’aquesta companyia van començar a portar a la feina els seus propis dispositius mòbils. La reacció d’Intel en aquell moment va ser la d’adoptar la nova tendència i desenvolupar polítiques d’ús adients. El resultat va ser una millora de la connectivitat, de la productivitat i de la seguretat.
Gartner ha elaborat un informe on aprofundeix sobre l’impacte del BYOD com a fenomen disruptiu en el món de les empreses i organitzacions, afirmen que cap el 2018 el 70% de les persones portaran els seus propis dispositius mòbils als llocs de treball.
Això també passarà en el món educatiu, només cal fer un cop d’ull a l’informe de Pew&Internet sobre els adolescents i els smartphones. El darrer informe Horizon també fa èmfasi en el concepte Mobile Learning. Empreses com la brasilera Navita ja han començat a fer plans per capitalitzar aquest mercat; la norteamericana Cisco disposa d’un ampli ventall de solucions BYOD per al món educatiu.
No és una moda passatgera, es dona una convergència de factors que expliquen el fenomen i el fan irreversible:
Una gran i molt diversa oferta de maquinari a preus cada cop més assequibles
Les escoles tenen fortes restriccions econòmiques, pot suposar un estalvi pressupostari que els alumnes, professors i personal de gestió portin els seus propis equips
El desenvolupament del Cloud Computing i l’accés a aplicacions gratuïtes o de molt baix cost (google, zoho,…)
Els pares s’estan adonant de la necessitat dels dispositius digitals per a l’aprenentatge i per a l’adquisició de les competències digitals del segle XXI; les escoles també volen que els alumnes posseeixin i dominin aquests coneixements i habilitats
Les escoles han fet molts esforços per equipar les aules, dotar de cablejat, wifi, sortides a Internet amb prou ample de banda, reforçament dels perfils professionals TIC per donar suport i manteniment, mesures de seguretat, armaris carregadors de bateries, pissarres electròniques…
Amb el BYOD apareix més i nova feina, cal elaborar plans, protocols i criteris per animar als estudiants i professors a fer ús dels seus propis dispositius i preparar les organitzacions i les infraestructures:
L’escola ja té experiència en solucions CloudComputing? Sense un conjunt d’aplicacions al núvol (cloud computing) es impossible aplicar les polítiques BYOD, es necessari poder arribar a tota la comunitat per comunicar, publicar, presentar, compartir informació, participar,…
És prou potent el nostre wifi, està prou dimensionat?
Disposa l’escola d’un accés segur per als nostres estudiants , professorat i personal de gestió?
L’escola està preparada per quan els estudiants trenquin els codis de conducta? Existeixen protocols de reacció?
Els òrgans de govern tenen coneixement del significat del BYOD?
Les normatives actuals de les que disposa l’escola prohibeixen l’ús dels dispositius que el BYOD reclama i necessita?
Quin és l’abast que volem donar al BYOD? Hi ha tants dispositius que caldrà marcar quins són els permesos i els seus usos: portàtils, tablets, smartphones… Quines especificacions suportarà el sistema i quins mecanismes de centralització de dades de forma segura hi haurà?
Com s’organitzarà la logística? Els estudiants s’encarreguen de mantenir els seus dispositius carregats i assegurats? L’escola disposarà de dispositius en préstec? Hi hauran espais segur on guardar els dispositius durant les classes d’esport, exàmens, menjador…
Què passa amb aquells estudiants que no tenen i/o no es poden pagar els dispositius? Com resoldrà l’escola aquest problema? Com l’escola donarà resposta a aquesta necessitat sense estigmatitzar l’alumne?
Quins serà el pla de formació i capacitació digital per al professorat i personal de gestió en relació al domini i ús dels dispositius mòbils? I de les aplicacions al núvol?
Com comunicarem tot això als pares? Han de saber, conèixer i acceptar que els seus fills utilitzin i portin a l’escola aquests tipus de dispositius. Quina serà la política si un dispositiu es perd o és robat? Es farà responsable l’escola dels articles perduts o robats?
Quin pressupost té l’escola per al BYOD? Encara que signifiqui estalvis en maquinari, també produirà despeses i inversions a curt termini.
La llibertat tecnològica ha de venir acompanyada d’una gran responsabilitat, ha d’haver-hi una raó pedagògica i/o de gestió i organització de l’escola per a promoure i permetre l’ús dels propis dispositius mòbils. Només amb una bona estratègia inicial i un pla d’implantació garantirem la seva eficàcia en la direcció de canviar la forma en la que mestres i estudiants milloren el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Aquí podeu trobar més enllaços al voltant del BYOD
El darrer informe Horizon fa referència a sis grans reptes per a les institucions educatives:
1. Formació i desenvolupament del professorat i personal de gestió. D’una banda, el professorat viu sota la pressió d’incorporar les TIC a les aules i no està globalment capacitat per a fer-ho, no disposa de les competències i habilitats digitals necessàries; de l’altra, manca un lideratge clar dins les institucions educatives per fer front al repte estratègic i de canvi cultural – que no només tecnològic – que representa la innovació educativa avui.
Tot plegat ens porta cap una deriva d’inversions infrautilitzades o mal utilitzades enlloc de fer-les servir com a palanques de canvi per a la innovació educativa i per incrementar el grau d’atractivitat i retenció de la atenció i interès dels estudiants.
2. Resistència al canvi. Totes les organitzacions generen resistència al canvi, les institucions educatives també. Només amb un fort lideratge i una estratègia definida es pot fer front a aquest repte. El món de l’educació pot anar a veure de les fonts del management per inspirar-se en els processos de gestió del canvi.
3. Disrupció a partir de l’aparició de nous models educatius. Totes les institucions educatives busquen la manera d’oferir els millors serveis educatius possibles, en certa manera, unes son competidores o substitutives de les altres. Els MOOCS estan tocant a la porta de les escoles, no només de les universitats, de fet, el que està intentant aproximar-se és l’elearning.
Als USA ja hi han exemples d’escoles híbrides que tenen com a missió ser capaços de graduar al 100% dels seus alumnes i preparar-los per a l’èxit a la universitat i a la feina. La incorporació de l’learning els permet – especialment per a alumnes en risc- , la flexibilització horària i el desenvolupament de plans personalitzats que ajuden a mantenir als estudiants vinculats, compromesos i enfocats cap el seu èxit.
4. Aprenentatge informal. L’estil tradicional on el professor fa una conferència de la matèria i després un examen és encara el model predominant. Les escoles haurien de poder oferir una experiència educativa el més complerta possible, amb aprenentatges informals, fora de l’aula, amb contacte i pràctica directa amb empreses i institucions… i això no sempre passa.
Un exemple d’aprenentatge informal son les flipped classroms, capgirar l’aula. Els nous conceptes i materials d’estudien fora de l’escola i a l’aula es resolen dubtes, problemes i es duen a terme pràctiques i experiments. No és una solució-miracle, però és un recurs didàctic més per a la construcció d’un bon pack de recursos informals i innovadors.
5. Necessitat de millorar l’aprenentatge personalitzat. Encara hi ha un gap prou important entre la visió de la personalització de l’aprenentatge i les eines tic per aconseguir-ho. Uns elements clau per orientar aquesta personalització passarien per:
Basar-se en les fortaleses i debilitats de cada alumne
Orientar-se al desenvolupament de les aptituds i increment de la confiança de l’alumne
Oferir optativitat curricular
Integrar-se comunitàriament, es a dir, en relació i coordinació amb entitats i institucions locals que donin suport a l’escola per millorar el progrés dels alumnes
6. Necessitat de millorar l’ús de la tecnologia en el procés d’ensenyament i aprenentatge i en l’avaluació. Encara estem a les basseroles de com implementar en el currículum el conjunt de noves competències i habilitats de les que abans parlàvem i de fer-ho amb l’ús de les TIC. L’impacte de la tecnologia a les nostres vides està canviat la forma com aprenem, ens comuniquem, accedim a la informació , avaluem als estudiants…
Hi ha un canvi de paradigma a l’educació, els mètodes tradicionals de l’ensenyament i l’aprenentatge estan sent desafiats per l’emergència de noves tecnologies educatives com per exemple l’elearning, una de les més potents, capaç de modificar la manera en com es pressuposten els recursos, com s’ensenya i com s’aprèn. L’elearning pot introduir eficiència en el sector de l’educació, pot ajudar a reduir determinats costos alhora que es capaç de democratitzar els recursos al posar-los a l’abast de tothom.
De la mateixa manera que els efectes perturbadors de la digitalització (fragmentació de la audiència, profusió de nous continguts, migració de productes a serveis, convergència entre continguts i plataforma, centralitat de les dades…) van transformar la indústria de la música i dels mitjans, també ho farà – ho està fent- al sector de l’educació.
Com també és un fet l’aparició de noves iniciatives disruptores dins el sector de l’educació, com ara Udacity (moocs); Lore (sistemes de gestió social de continguts per l’aprenentatge); Khan Academy (educació gratuïta per a tothom en qualsevol lloc i moment); Quipper (elearning apps); Languagelab (un món virtual per aprendre idiomes).
Tots plegats, els grans agents i els nous disruptors estan generant nous productes i serveis per a totes les fases de la cadena de valor del sector.
Eligibilitat i accés . Els estudiants han de poder escollir i tenir accés a continguts i cursos online d’alta qualitat.
Aprenentatge personalitzat. La digitalització permet la personalització de la experiència d’aprenentatge.
Promoció. La promoció de curs dels estudiants es pot fer en base a competències demostrades; històricament s’ha basat en dates de naixement (el que Ken Robinson denomina agrupació per data de producció), controls i assistències,.. L’aprenentatge digital posa el focus en l’estudiant, no en l’escola, així por anar avançant al seu ritme sobrela base del seu domini sobre els continguts.
Qualitat dels continguts. Adaptació constant del mateix i la millora de la seva interactivitat són claus per incrementar el rendiment acadèmic. En el següent esquema podem veure les recents previssions del informe Horizon.
Instrucció digital. Formar al professorat i personal de gestió de les escoles en els elements que comporta la digitalització, les tècniques per involucrar als estudiants, la personalització de l’aprenentatge, la docència i gestió en entorns virtuals d’aprenentatge,.. són condicions de possibilitat de l’èxit de la implantació de la digitalització a les escoles
Avaluació i transparència. Els sistemes de gestió de les plataformes d’aprenentatge han de poder donar mètriques personalitzades del rendiment acadèmic, així com feedback a alumnes i professors de forma que els ajudi en el seu progrés basat en les competències adquirides.
Prestació i lliurament del servei. Cal una infraestructura que suporti l’aprenentatge digital. Els estudiants ja estan utilitzant els seus smartphones per comunicar-se i accedir i compartir informació aquests dispositius poden ser una bona porta d’entrada per l’aprenentatge digital
Podríem entendre per gamificació l’ús del dels elements del disseny del joc de forma descontextualitzada, es a dir, en contextos de no joc. Aplicat a l’educació, la intenció obliqua seria millorar l’aprenentatge aprofitant-nos del fet que jugar és intrínsecament gratificant per les persones, ens agrada jugar.
En el món de l’educació, plataformes de serveis com Youtopia utilitzen elements propis dels jocs com ara reptes, punts, medalles, insígnies, taules classificatòries,… per a motivar als estudiants i comprometre’ls en la dinàmica d’aprenentatge. En aquest vídeo podem veure com el professor gestiona la plataforma.
Son diversos els elements del joc que podem aprofitar en el camp de l’educació i l’aprenentatge:
La idea de progrés, la visualització dels èxits de forma acumulativa. Per exemple mitjançant l’assoliment de diferents nivells de joc que aconseguim desbloquejar per tenir accés al seu contingut, o per la obtenció d’una major puntuació.
La idea d’esforç, de sentir-se orgullós de la feina feta. Tenim el recurs del reconeixement públic; de la col·laboració i el treball d’equip; del significat transcendent d’haver aconseguit superar una prova o un repte; d’assolir etapes per tenir accés a nous reptes; d’implicar a la resta de companys.
La idea de desbloqueig continu de la informació. Rebre bonificacions i recompenses inesperades que ens permeten seguir avançant; jugar i participar per no perdre tot els que s’ha guanyat fins el moment; fer front als reptes amb una limitació de temps determinada; navegar per tot l’entorn d’aprenentatge per descobrir tresors de coneixement amagats; treballar amb reptes que requereixen moltes habilitats simultàniament, ser capaç de trobar la síntesi; jugar constantment fins arribar a dominar el joc.
Així el joc es pot introduir a la escola per moltes vies:
Plataformes d’edició per a produir artefactes per participar en altres jocs.
Sistemes de gestió de continguts sobre temes concrets, per exemple, aprendre la història de la navegació jugat als víkings.
Sistemes d’activació de discussions. Per exemple, estudiar la probalibitat amb jocs i videojocs com Dungeons&Dragons
Canvis de rol, obtenir diferents identitats per mirar de solucionar problemes, per exemple fer front a una crisi d’empresa, o al repte de fer d’alcalde de la ciutat a simcity
Des d’un punt de vista del disseny de l’activitat, les recomanacions a seguir per a introduir la gamificació a l’aprenentatge, passen per:
Aclarir i escriure en forma verbal els resultats esperats de l’aprenentatge, el que esperem que els estudiants aprenguin des del punt de vista d’habilitats intel·lectuals, cognitives, motrius, informacionals, actitudinals…
Escollir una idea, un centre d’interès que sigui capaç de suportar tot el desenvolupament de l’acció d’aprenentatge.
Realitzar el guió del joc, l’storyboard. Definir les fases, parts, activitats…
Dissenyar les activitats d’aprenentatge. Preveure què farà el professor i què haurà de fer l’estudiant. i quins seran els recursos que s’utilitzaran.
Formar grups de treball barrejant estudiants amb diferents habilitats, ajudar-los en el progrés de grup a equip, jugar i moderar la competició entre els diferents equips i procurar la seva cohesió
Aplicar la dinàmica pròpia dels jocs: competició, emoció, reptes, sentit del joc, nivells, curiositat motivació, dret a l’error, llibertat d’interpretació, recompenses…
Tot això sense perdre mai de vista tant l’atenció individual, com si l’aspecte competitiu del joc fomentao resta valor als processos d’aprenentatge.
A moltes escoles, i a molts mestres, sentir parlar de Facebook, Twitter o Youtube els posa nerviosos, tots coneixen algun cas de mals usos on infants, joves i professorat han tingut, diguem-ho així, no massa bones experiències. Tot plegat es veu més com una amenaça i font de nous riscos que com un espai de noves oportunitats; per tant, millor mantenir els socialmedia lluny de les aules.
Aquest era el punt de partida en el moment en que a Eudora Schools es van plantejar fer un pas endavant. Es van adonar de que vivim en un món digital i que no es possible demanar ni als alumnes ni a les famílies que es relacionin amb els mestres i amb l’escola fent abstracció d’aquest fet; al capdavall, amb la resta del món tenen relacions digitals, per què no ho haurien de voler fer amb l’escola?
Es van adonar que l’escola no feia cap ús ni de les xarxes socials, ni del vídeo, ni del blocs,… per incorporar-los com a eines en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Tampoc havien elaborat cap guia de comportament a Internet; la relació amb els pares es limitava a la comunicació presencial en temps real, o de forma diferida amb l’ús del correu postal i els clàssics opuscles informatius.
A finals de 2011 van fer un cop de cap i van destinar tot el 2012 a formar-se digitalment. Avui en dia disposen d’una forta presencia a la xarxa, al seu directori (en constant canvi, es clar) podem veure on i com hi son presents. Disposen de diferents canals a Youtube plens de produccions pròpies; el professorat està fent més networking que mai gràcies a l’ús de Twitter; la seva pàgina de Facebook s’ha convertit en el principal lloc de trobada, conversa, col·laboració i participació de la comunitat educativa; els estudiants més grans utilitzen el microblogging per compartir idees i connectar amb els mestres…
Han descobert que hi ha perills i beneficis, però amb una bona política de gestió dels riscos s’aconsegueixen grans recompenses, el balanç és força positiu. El desenvolupament professional i les polítiques i procediments de resposta ajuden a gestionar el risc i el compensen amb escreix.
En el següents vídeos podeu veure com ho explica la cap de comunicació de la escola, en aquest primer vídeo ens parla dels primers passos que van fer, de com van superar els problemes inicials i van abordar la gestió dels riscos:
En aquest segona part ens relata la implantació del socialmediaplan, la formació dels equips i la aparició de la figura dels “ambaixadors socials” com a agents clau del procés:
El tercer vídeo està dedicat a la part on es relata la gestió de la comunitat i la revisió del impacte i èxits assolits:
Finalment, una crida a la acció per a que més escoles facin el pas:
Podeu trobar el post original de la Directora de Comunicació d’Eudora Schools seguint aquest enllaç
El moviment “do it yourself” (DIY), fes-ho tú mateix, és la propera revolució industrial. Consisteix en la pràctica de la fabricació o reparació de les coses i els objectes per un mateix. D’una banda es tracta d’estalviar-se uns diners, de l’altra, d’entreternir-se i aprendre al mateix temps.
En el fons, és una forma d’autoproducció sense haver d’esperar a la voluntat de tercers per dur a terme les pròpies iniciatives i projectes. Make és el portal de referència, encara que proliferen els llocs web on els “makers” cooperen.
Per complementar aquesta tendència, apareix amb força una nova tecnologia d’abast domèstic, 3dPrint, amb la que podem realitzar i produir objectes tridimensionals tenint com a base informació digitalitzada; la creació d’objectes arribarà a les llars i deixarà de ser patrimoni exclusiu de les empreses amb grans maquinàries:
Una altre aplicació de les possibilitats del 3dprint la trobem al Museu Smithsonian, amb una col·lecció de més de 100 milions d’bres d’art de les que només pot ensenyar un dos per cent; gràcies a aquest nova tecnologia està escanejant i replicant objectes per poder exposar les seves col·leccions arreu del món. També es comencen a produir motors d’avió amb impressió 3d.
A hangar.org pots fer un taller per construir la teva pròpia impressora 3d!. Per últim, en aquest article d’Oreilly s’aborda l’impacte del DIY al món de la educació i de la necessitat “d’aprendre a fer” introduint aquestes tecnologies a la escola.
Recentment he llegit un post que m’ha cridat força l’atenció, sintetitza en 8 claus el full de ruta que cal seguir, tant des del punt de vista de l’equip promotor de la introducció com des del conjunt de professionals l’equip vistos com a client intern, per a implementar amb èxit l’ús del software social a les organitzacions.
En primer lloc, des del punt de vista de l’equip promotor de la iniciativa, el que cal fer es:
Consultar amb els diferents grups d’interès intern, assegurar-se que l’aplicació s’ajusta als protocols TIC de la organització. Cal aconseguir la complicitat de la Direcció, és un projecte que requereix un lideratge estratègic fort alhora que recull el feedback de les persones clau i més influents. Finalment, hem de poder visualitzar de forma clara l’alineació de la nova aplicació amb les finalitats comercials.
Cultura, no estem parlant d’informàtica, estem parlant de com re organitzem els nostres processos tenint en compte l’impacte digital a la nostra organització. És un canvi cultural, un cop més el lideratge de la Direcció és clau; en empreses poc donades als canvis i la innovació la implementació pot ser molt i molt lenta.
Comunicar correctament la iniciativa, el to, materials i metodologia empleats són claus per l’èxit de la seva implementació. Un bon exemple de comunicació el trobem a la empresa Philips, van elaborar aquest vídeo per promoure la participació i reforçar la idea de creativitat i innovació com a conductes desitjables. Un altre exemple el podem veure a la empresa Tyco en la seva implementació d’un xarxa social corporativa.
Contingut. Cal tenir un pla de publicació d’informacions i continguts rellevants, els primers mesos és especialment crític. Ens hem d’assegurar que generem prou contingut per tots i cadascun dels diferents departaments, necessitem un equip fort d’edició i administració de la xarxa.
Cadència en el ritme d’aportacions de contingut. No és tant posar a disposició dels equips una base de dades fixe d’informacions i continguts, sinó ser capaços de ser àgils, constants, útils, rellevants,… en el subministrament periòdic i directe d’informacions i de feedback.
Connectar. L’equip patrocinador no només s’ha de preocupar de les connexions en el món del bits, també ha de promoure que es donin en el món dels àtoms. A més, cal assegurar la connexió de la xarxa amb les altres aplicacions corporatives per tal d’estendre el seu abast.
Celebrar. Cal posar en valor els èxits assolits i els passos donats, reconèixer i agrair les aportacions de forma que el conjunt de la comunitat s’ho faci seu.
Capturar les aportacions i idees rellevants és un dels principals objectius de la iniciativa. Del coneixement implícit a l’explícit per a convertir-lo en acció present o futura.
En segon lloc, és interessant posar-se en el lloc de l’equip receptor per discernir quina serà la seva experiència d’ús:
Contemplar. És el primer que farà, es preguntarà si hi ha quelcom per a ell, per què l’hauria d’utilitzar, quin temps representarà, si sabrà fer-ho… L’equip impulso ha de ser conscient d’aquest dubtes i combatre’ls amb bons continguts i tutorials d’inici.
Consumir és el primer pas lògic. En un primer moment els usuaris consumiran el contingut disponible a la xarxa, només amb una bona cadència i qualitat dels continguts disponibles podrem animar-los a fer el pas de compartir nous continguts i no nomes de consumir-los.
Convertir les diferents aportacions a tots nivells: documents, comentaris, agraïments… en connexions significatives entre les persones dels equips. Això incrementarà les aportacions i la participació.
Crear. Un cop assolida la confiança necessària per a publicar informació, els usuaris es convertiran en creadors i líders experts amb seguidors interns que reconeixen en l’autor autoritat en la seva matèria.
Comprometre. Amb el reforç i retroalimentació positiva de la resta dels usuaris, la participació activa acaba formant part del flux de treball diari, es converteix amb hàbit. L’usuari ja es troba compromès amb la xarxa.
Col·laborar. Un cop els usuaris se senten còmodes fent aportacions a la comunitat, fent preguntes compromeses, col·laborant en projectes… Fan el pas des d’una comunitat de difusió a una comunitat de pràctica, d’acció i d’interacció.
Correlacionar. Quan la xarxa aconsegueix crear un valor de negoci clar pels usuaris en línia amb els seus objectius, passa a ser quelcom arrelat a la cultura de la organització.
Campions, la xarxa és una fàbrica de campions que permet aflorar i fer créixer el talent dins la organització. Aquests campions difonen la seva experiència i ajuden als altres. El client intern ja és el protagonista de la iniciativa.
Sembla un bon pla per planificar les accions i recursos, entendre les barreres amb les que toparem i orientar els esforços cap al màxim empoderament dels membres de la organització per a que generin una comunitat de pràctica i innovació.
Aquest passat diumenge llegíem al diari la opinió de deu experts per reinventar la escola del segle XXI, la creativitat i la innovació eren al centre de les diferents aportacions. L’article destacava cinc competències clau que la escola ha de desenvolupar: pensament crític, intel·ligència social, innovació i creativitat, tractament de dades i fluïdesa multimèdia.
Si la ciutadania la podem mesurar en relació a la qualitat de les respostes d’un individuu com a membre d’una comunitat donada, la ciutadania digital vindria definida per la qualitat dels hàbits, accions i patrons de consum que afecten l’ecologia dels continguts digitals i les comunitats.
En termes d’hàbits i habilitats, es tracta de veure com som capaços d’utilitzar, seleccionar, filtrar, dominar i crear les accions que defineixen el to i la qualitat de les nostres interaccions en entorns digital.
Més enllà dels domini del tractament i edició de dades, els estudiants – i el conjunt de ciutadans – necessiten aprendre com actuar correctament a Internet, conèixer les regles de les xarxes digitals i els socialmedia:
Utilitza la tecnologia per recopilar informació, comunicar-te o simplement per divertir-te.
Participa en el món dels socialmedia, col·labora i fes preguntes.
Respecta el punt de vista dels altres, accepta que poden dir alguna cosa significativa i llavors explica per què estàs en desacord o no.
Cita a l’autor dels treballs que utilitzis.
Expressa respectuosament la teva opinió en els diferents entorns digitals.
Canvia i adaptat a través dels diferents recursos i coneixements que has anar recopilant online.
Busca diferents opinions i punts de vista sobre el tema de la teva cerca.
Inclou a tots els que vulguin unir-se.
Escolta el que altres diuen; fes tallers i cursos d’escolta activa.
Busca fent servir tot tipus d’eines.
Determina la credibilitat de les fonts.
Domina l’ús del teu ordinador, tablet, smartphone…
Crea un blog, wiki o qualsevol altre plataforma que et permeti expressar la teva opinió i les teves descobertes.
