ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.

Posts Tagged ‘innovació’

Organitzacions, socialmedia i comunitats col·laboratives

 

Els “socialmedia” no son cap finalitat en sí mateixos, representen un poderós mitjà per a fer possible la col·laboració  de forma massiva. Aquesta col·laboració de persones, que poden no tenir cap connexió prèvia, persegueix un bé comú que crea valor. Formen una comunitat de col·laboració.

Per a garantir la participació necessitem doncs els tres elements citats: socialmedia; bé comú (propòsit) i comunitat. El socialmedia és l’entorn online que hem creat per contenir la participació, és el lloc on passa. Les tecnologies que podem fer servir són varies: blocs, wikis, microblocs, social bookmarking, tagging, fòrums, marketplaces, entorns virtuals… Les comunitats son els grups de persones que s’agrupen per assolir un objectiu comú. Però l’element clau és el propòsit; és el centre de gravetat que atrau i cohesiona a les persones i els dóna identitat de membres de la comunitat i fa possible la seva contribució en coneixements, idees i experiència.

Aquesta col·laboració massiva es regeix per sis principis vitals: participació, esforç col·lectiu, transparència, independència, persistència i emergència (de emergir). Sense la presència clara i explícita d’aquests principis no serà possible la comunitat de col·laboració.

Per participació entenem la necessitat de mobilitzar la comunitat a contribuir, tot el valor prové de la participació dels usuaris, no podrem captar la saviesa de les multituds si aquestes no participen.

L’esforç col·lectiu fa referència al treball voluntari dels participants al voltant d’un propòsit comú, la suma de les contribucions individuals conforma la col·laboració massiva (la wikipedia és l’exemple paradigmàtic d’això).

La transparència exigeix que tothom pugui veure les contribucions dels altres, utilitzar-les, re-utilitzar-les, criticar-les, validar-les, valorar-les…El principi de transparència permet distingir les comunitats de col·laboració d’altres tipus de serveis com cercadors, directoris compartits, gestors de continguts, knowledge management,…

La independència, tots els participants han de poder contribuir de forma independent als altres en tot temps i moment, es a dir, no existeix una coordinació o relació prèvies per a la col·laboració, no hi ha cap mecanisme de workflow.

Persistència, les contribucions són capturades i mantingudes per a que altres les puguin compartir i fer créixer. El disseny de la gestió per seleccionar, capturar, guardar i mantenir de forma eficient el conjunt de contribucions és un repte important a tenir en compte ja des del moment zero.

Finalment, l’emergència. No podem establir regles per decret i a priori, les persones participaran si volen fer-ho, la nostra tasca es generar un entorn en el que vulguin fer-ho. La emergència (de emergir) és el que permet a les comunitats de col·laboració trobar noves solucions i noves formes de treballar per resoldre problemes complexes i/o aparentment insolubles, es la condició de possibilitat de l’aparició de la innovació i del seu enfortiment i millora a través del conjunt de col·laboracions.


pd.: lectura recomanada, “the social organization“

un nou concepte d’aula pel 2020

 

Fa uns dies em van convidar a participar en el procés de reflexió estratègica d’una institució educativa. Amb una metodologia mil·limetrada, teníem música de fons pels moments de treball personal, un grup de tretze persones amb diferents rols (mestres, gestors, tecnòlegs, consultors…) vam treballar plegats durant dues hores intentant repensar l’escola i el procés d’ensenyament-aprenentatge en clau de futur.

Fruit d’aquestes deliberacions, em va venir al cap la idea que us represento en l’esquema de dalt en relació  al concepte “d’aula” i de com aquest concepte està patint un desplaçament. Dins el sector educatiu venim d’un món on la tecnologia era quelcom que podíem trobar – i no sempre –  a la Secretaria de les escoles, o a la Administració de les mateixes, informàtica de gestió en diríem. En els darrers anys hi ha hagut una forta reacció per portar la tecnologia a les aules (ordinadors, pissarres electròniques, projectors, portàtils, wifi, cablejats i sistemes d’àudio,…), i això està bé, concentrar l’atenció a les aules ha estat un fort intent d’alinear les organitzacions en allò que és el més important, el que els infants i les noies i nois aprenen i com ho fan. Al cap i a la fi els tenim agrupats per “any de fabricació” i localitzats en un mateix espai que anomenem aula.

Crec que aquest concepte heretat d’aula ha estat una condició necessària però, en termes de repensar el futur estratègicament, és del tot insuficient i ens pot portar a errar completament la direcció dels nous esforços per reinventar les nostres escoles, el rol dels nostres professors i estudiants i l’evolució dels processos d’ensenyament i aprenentatge.

Proposo repensar les aules al voltant de dos eixos: l’aula com a barreja d’àtoms i bits, d’elements presencials i elements virtuals, en tot moment i en tot espai; i la personalització i innovació del procés d’aprenentatge i del seu seguiment.

Si som absolutament radicals amb aquests vectors oferirem un servei educatiu altament diferenciat, eficaç, eficient i molt competitiu en termes de qualitat percebuda i rendiment acadèmic i social. Les famílies estaran encantades i voldran matricular els seus fills i filles a les nostres escoles. És més,  trigaran poc en exigir aquest tipus de servei a les nostres escoles, com ja ho estan començant a fer amb tots els serveis als que accedeixen en la seva vida.

Ser absolutament radical vol dir que el criteri de veritat que apliquem per prendre decisions educatives i/o organitzatives passa per comprovar si s’apliquen els dos eixos, en cas contrari, refinar la qüestió fins que encaixi de forma clara i evident amb els mateixos.

Aquest camí pot semblar simplista, però és força complexe i ens obliga a enfocar-nos (en l’alumne i el que necessita), així resultarà automàtic pensar els projectes d’aprenentatge barrejant experiències a l’aula, a la intranet, a internet; pensar materials didàctics adhoc per a cada estudiant adaptant-nos cada cop més i millor a les seves millors maneres d’aprendre; organitzar equips de tutors per donar suport virtual als estudiants en tot espai i moment, trencar els grups aula per crear-ne de nous,…

Unes pistes per ajustar-nos als eixos és vetllar perquè els nous projectes i accions es caracteritzin per posseir atributs socials: fem ús tant de la intranet de l’escola com de les xarxes socials a internet?; atributs locals: la nostra oferta s’ajusta al nostre entorn? hem pensat prou bé els moments presencials de socialització i transmissió de valors? hem incorporat apps per a la gestió de la vida quotidiana del nostre entorn?; i finalment, la mobilitat: connectem amb els nostres estudiants, famílies i stakeholders a través de totes les pantalles: mòbil, tablet, pc, portàtil…? Ens ajudaran a no marxar dels eixos i a pensar i fer possible una nova escola al 2020.

PD: seguint aquest enllaç podeu trobar un bon recull de recursos educatius

Models de negoci oberts

 

El grau actual d’especialització i divisió del treball està facilitant que la innovació sigui cada cop més un procés obert. Com ja vam veure en un anterior post, tot s’ha fet més complexe, ja no podem fer res tots sols ni només amb els nostres equips. Sovint passa que la idea sorgeix en una empresa, una altra la produeix i una tercera la porta al mercat; aquesta mateixa empresa també pot dur a terme una aliança estratègica per dur la idea d’una altre al mercat. Complicat, molt complicat.

Només amb mentalitat oberta podrem treure profit d’aquestes noves maneres d’innovar, obrir els ulls per captar noves i bones idees de dins o de fora i aprofitar les pròpies capacitats financeres per explotar els nous negocis. Google i Amazon ara faran de bancs per als seus clients,  aprofiten la seva musculatura financera per innovar en la manera d’incrementar la base i consum dels seus clients alhora que poden fer de socis de noves idees.

El model de negoci defineix la manera en que una empresa crea valor i captura una part del mateix en forma de benefici. La creació de valor es pot reduir a un seguit d’operacions que cal saber realitzar eficaç i eficientment; la captura d’una part del mateix és més complexe, per això ens cal gaudir d’un avantatge competitiu, d’un posicionament i relació amb els nostres clients difícils d’imitar.

Els model de negoci oberts ens poden ajudar en les dues activitats – creació i captura de valor –  per concentrar-nos en allò que fem diferencialment millor que ningú. Podem estalviar temps i diners si podem palancar-nos entre diferents empreses per llançar al mercat una innovació. Per valuosa que sigui una idea no tindrà cap valor sense arribar al mercat, i és molt probable que tot sols no puguem amb tot l’esforç i coneixements necessaris.

La transició cap un model d’innovació obert demana molta prudència, hem d’estar segurs que suportarà la escalabilitat que necessitem i hem d’aconseguir la complicitat directiva interna. De tot el que hem parlat, el més difícil és aconseguir aquesta complicitat, aquest canvi cultural dins la organització exigeix un fort lideratge per a que tots es percebin com a guanyadors en aquesta nova estratègia, encara que pel camí haguem hagut de reduir pressupostos d’alguns departaments per reforçar-ne d’altres.

Els mites de la innovació

Avui ja no parlem d’innovació només en termes de producte o servei, la innovació es pot donar en qualsevol àmbit de la empresa, el mateix model de negoci és objecte d’innovació. Però com ens recorda Julian Birknshaw en un famós article de 2010, encara arrosseguem uns quants mites pel que fa a la aplicació dels processos d’innovació..

El primer mite ens retrotrau a Arquimedes i al famós moment “eureka“, fent-nos creure que la generació d’idees és fàcil i quasi instantània, que ens vénen de sobte. Però el més difícil ve després, quan les hem de triar i aprofundir. Aquest segon moment és més llarg i lent i és fàcil abandonar a mig camí. La innovació dóna molta feina i generar idees ni és fàcil ni és instantani.


El segon mite fa referència a creure que si posem en marxa el procés, la gent s’hi anirà afegint i serem capaços de generar innovació. Sovint les tecnologies “2.0” han empés a les empreses a obrir processos d’innovació molt participatius.. al menys inicialment, després s’han trobat amb molt “soroll”, idees irrellevants o impossibles de dur a terme. Les empreses no passen a ser “obertes” i participatives” pel fet d’obrir un foro virtual. Si en el món dels àtoms no tenen cultura participativa, no passaran a ser màgicament participatius pel fet d’aplicar tecnologies del món dels bits. Millor començar un procés obert poc a poc amb una bona dinàmica de grup.

El tercer mite és el de la “innovació oberta“, fer-nos creure que el futur passa per aquest camí. Son obvis els beneficis d’incloure als clients en els processos d’innovació, però haurem de pagar un preu a canvi: què passa amb la propietat intel·lectual?; quin impacte té en la confiança interna dels nostres equips? La innovació oberta també dona molta feina, les empreses intel·ligents combinen l’expertesa interna i externa per fer front als diferents tipus de problemes que se’ls presenten

El quart té a veure amb la necessitat de recompensar la innovació. Però pagar no és el primordial, és molt millor el reconeixement. El procés d’innovació és prou gratificant per als involucrats.

El cinquè i darrer dona més importància a la innovació de baix a dalt. Però les empreses necessiten donar impuls a les dues direccions: de baix a dalt aprofitant el compromís, de dalt a baix aprofitant l’alineació amb els objectius corporatius. Les empreses intel·ligents utilitzen els dos enfocaments i donen suport a les idees que provenen de baix  per tal que trobin el suport necessari i puguin tirar endavant.

 

Atrevir-se a pensar diferent, ser creatius

Per poder pensar d’una forma diferent, no convencional, més creativa, hem de sortir de la nostra àrea de confort. És la única manera per poder obtenir una perspectiva alternativa, reconèixer noves idees i paradigmes, fugir de la mediocritat i poder donar respostes de qualitat als nous reptes i problemes que les empreses i institucions tenen plantejats.

Per ser capaços de fer aquest moviment, pensar de forma diferent, lateralment, hem de ser capaços d’assumir noves perspectives respecte del quotidià, escoltar al altres, obrir-nos amb voluntat d’explorar. Fent aquest pas posem a treballar l’hemisferi dret del nostre cervell, l’espai de la creativitat, la intuïció, la síntesi, l’emoció, l’holisme. A l’hemisferi esquerra és on tenim les capacitats de planificació, quantificació, seqüencialitat, anàlisi, lògica. Les persones que poden utilitzar de forma alternativa els dos costats del cervell tenen una major possibilitat de trobar solucions creatives d’alt valor afegit.

La bona notícia és que tots tenim la capacitat de fer-ho si som capaços de moure’ns i vèncer els diferents tipus de bloqueig:
  • Bloquejos de tipus personal: voler tenir sempre la raó, no donar importància a les aportacions dels altres, acceptar només les idees que ens semblin lògiques i correctes, no prendre riscos, conformar-nos, por al fracàs
  • Bloquejos socials: quan l’entorn social i organitzatiu no admet l’espontaneïtat ni l’expressió d’idees
  • Bloquejos dins les organitzacions: la pressió per obtenir resultats en un temps determinat, la por a l’error, la por al canvi, la manca d’estímuls, la rutina i el convencionalisme, la por al ridícul, posar en risc la pròpia imatge
Però com diu Steven Johnson, les idees afavoreixen a la gent connectada!